Glossari general

Part superior del peduncle d’una flor.

Tall (m.) transversal (adj.). Secció del caulidi perpendicular a la direcció de creixement.

m. Estructura vegetativa del briòfit.

De Tamarix, -icis, nom llatí del principal gènere de la família.

Nom del tamariu (Tamarix sp.) en Col·lumela; un dels noms que va rebre en l'Antiguitat. Plini, l'anomenava tamarice; Scriboni, tamaricum; i Pal·ladi, tamariscus. Sembla que la paraula té origen semític o nord-africà.

Per la seva habitació, al nord d'Àfrica.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), per la seva habitació o pàtria.

Del llatí tamnus, -i, nom que dona Plini a una liana de baies vermelles, que s'ha relacionat amb Tamus communis. Linné, a Genera plantarum (1737), alterà el nom genèric Tamnus, de Tournefort,  fent-lo Tamus, sense cap explicació.

Del llatí communis, -e (comú, freqüent), perquè és comuna al sud d'Europa.

Nom del llatí medieval que apareix per primer cop a l'obra Physica d'Hildegarda de Bingen (1098-1179). Prové, a través de successives deformacions -com ara tanazita-, del grec athanasía (immortalitat). La planta era coneguda també amb el nom d'herba immortalis, pot ser per la persistència de les flors i també, segons altres texts, per la creença que la beguda feta amb les seves fulles atorgava la immortalitat.

Tournefort proposà el nom del gènere Tanacetum amb T. vulgare (1694, 1700) i Linnè el validà (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic que fa referència a la semblança de las fulles amb les d'una planta del gènere Cinerària (compostes), ja obsolet.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

m. Brot que surt a la soca d’un arbre.

La Cellera (Selva)

v. Posar tanys.

Arbúcies (Selva)
Espinelves (Osona)
Riells (Vallès Oriental)
Solius (Baix Empordà)

Nom d'origen incert que apareix al llatí medieval. Alguns autors creuen que prové del persa talkh chakok (herba amargant) a través de l'àrab tarashaquq. A les obres de farmacopea de l'erudit persa ar-Razí (S. X), tarashaquq és el nom d'"una mena xicoira", i Gerard de Cremona (S. XII) el va traduir al llatí com tarasacon. Altres el fan derivar del grec taraxós (desordre, trastorn) i ákos (remei), per les nombroses propietats medicinals que s'hi atribuïen; segons Cadevall, significaria 'que cura movent o purgant'. Uns altres, encara, en proposen com a arrels gregues taráxia (malaltia dels ulls) i akéomai (guarir), per haver estat un remei tradicional per als mals d'ulls.

El gènere Taraxacum fou publicat pel botànic alemany Friedrich Heinrich Wiggers en 1780.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí laevigatus, -a, -um, participi passat de laevigare o levigare (allisar, assuavir, polir), al·ludint a la tija floral generalment glabra.

Epítet del llatí botànic compost del grec mégas, -ále, -a (gran) i rrhíza, -es (arrel, origen), fent-ne referència al rizoma gros.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'en forma d'ou invertit', compost de l'arrel llatina ovum, -i (l'ou) amb el sufix -atus, -a, -um (semblant a) i el prefix ob- (oposat, contrari), en referència a les fulles ovades, amb la part ampla cap a l'àpex.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), pels prats molls on acostuma a viure.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), per la fructificació, un xic tardana.

A les anteres dels estams (on s’hi formen els grans de pol·len), cadascuna de les dues meitats en que es divideixen.

Gènere dedicat al botànic anglès Robert Teesdale (c.1740-1804).

Epítet del llatí botànic, compost pel nom del gènere Coronopus i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'alguna planta d'aquest gènere.

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija); pels seus troncs nus o gairebé sense fulles.

Teixit vegetal especialitzat que presenten les plantes vasculars o cormòfits, pteridòfits, gimnospermes i angiospermes, amb la missió de conduir aigua i substàncies a totes les parts de la planta; és format per cèl·lules allargades (traqueides, i vasos o tràquees) que es disposen en feixos formant llargs cordons. (vegeu també vascular).

Del grec teléphion, que segons Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles carnoses i flors grogues o blanques, probablement Sedum telephium. El nom, segons Plini, al·ludeix a Télefo, rei de Mìsia, ferit per Aquil·les, que es va guarir amb un emplastre de la planta.

Cadascuna de les peces d’un periant quan és indiferenciat, és a dir quan els sèpals i els pètals tenen la mateixa mida i el mateix color, com ara els diferents tipus de lliris de la fam. de les liliàcies.

Del grec tetrágonos (quadrangular) i lobós (llegum); per la forma del fruit.

Del llatí purpureus (color de porpra), pel color que mostren les seves flors.

Del llatí siliqua, la garrofa; per la forma del llegum.

Dit de la flor que té 4 peces per verticils: 4 pètals, 4 sèpals...

Entre els antics grecs i romans, rebien aquest nom diferents labiades d'aquest gènere, però també la dauradella (Ceterach officinarum). Teucrium es un epònim de Teucre, heroi de la mitologia grega, perquè, segons Plini, és qui va descobrir les virtuts d'aquesta planta.

Del grec bótrys (raïm), per les inflorescències racemiformes. Nom emprat ja per Dioscòrides. És el Botrys chamaedryoides de C. Bauhin, que aquí ha passat a nom específic en aposició.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per tenir les inflorescències en forma de capítol o glomèrul.

Chamaedrys és el nom grecollatí d'una planta que Teofrast, Dioscòrides i Plini descrivien com una mata petita d'un pam d'alçada i amb fulles semblants a les del roure, que els botànics han cregut identificar amb aquesta espècie. C. Bauhin l'anomenà en sentit genèric Chamaedrys maior repens, nom que després Linnè recollí com a específic en Teucrium chamaedrys. Mot format del grec chamaí (per terra, que s'arrossega, nan) i drys, dryós (alzina, roure), equivalent al nom vulgar d'alzineta, en català.

Del llatí fruticans, -antis (que brota o fa branques), participi present del ver fruticare (treure tanys o brots), derivat de frutex, -icis (arbust, brot), perquè és un veritable arbust. Clusius l'anomenà Teucrium fruticans Baeticum, i Linné acceptà aquest mot específic.

Gnaphalódes, és un mot grec que significa semblant al gnaphalon —en llatí gnaphalium— nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a una planta de fulles blanques cobertes de borra usada per a farcir i que s'ha identificat amb algunes plantes amb aquestes característiques, de diferents famílies. Del grec gnaphálon, -ou (borra, feltre, coixí), derivat del verb gnápto (cardar la llana), perquè tota la planta està coberta d'una mena de borra. L'Heritier va prendre aquest nom específic de Barrelier, que anomenava la planta Polium montanum, Gnaphalodes.

Del llatí montanus, -a, -um (propi de la muntanya), per viure a la zona montana, entre la terra baixa i l'estatge subalpí.

Polion o polium, -ii és el nom grecollatí d'algunes plantes (també anomenades teuthrion) flairoses i de fulles blanquinoses, sobre tot del gènere Teucrium. Relacionat amb el grec poliós (canós, gris, referint-se als cabells), per les fulles i les inflorescències canoses.

Del llatí medieval aragonensis, -e (aragonès), perquè la planta fou descoberta a l'Aragó.

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), derivat de aurum, -i (l'or), per les inflorescències de color daurat.

Vegeu Teucrium capitatum.

Vegeu Teucrium gnaphalodes.

Nom del llatí botànic, compost del prefix grec pséudo- (fals) i Chamaepitys, establert per Clusius per a aquesta planta, semblant a una Ajuga, que els espanyols anomenaven Chamaepitys; però diu que, no trobant-lo escaient, ell l'anomena provisionalment Pseudochamaepitys, és a dir, Chamaepitys fals o bord. D'on Linné el va prendre com a nom específic del Teucrium pseudochamaepitys.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè viu en aquestes muntanyes.

Epítet del llatí botànic, guarensis, -e (de la serra de Guara), per haver-se trobat en aquestes contrades.

Scordium, -ii és un nom manllevat dels autors clàssics, que els botànics pre-linneans feien servir en sentit genèric per a plantes de la família de les labiades. En Dioscòrides skórdion és una planta de llocs muntanyosos i palustres amb una certa olor a all —del grec skórodon, ou (all)—. Segons Plini, scordion era pròpia de camps fèrtils i humits del Pont (N. d'Anatòlia) i de sabor amargant. Els botànics suposen que la primera seria Teucrium scordium i la segona T. scorodonia.

Scorodonia, -ae és un nom —aquí en aposició— del llatí botànic que probablement apareix per primer cop en 1561 en una obra de V. Cordus, relacionat amb scordium, i tots dos amb el grec skórodon (l'all), per la olor de les fulles en ser masegades.

Del grec thálictron, nom de planta (en  Dioscórides, quizá Thalictrum minus). Probablement de thallo, que vol dir reverdir, al·ludint al verd brillant dels seus plançons.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma estreta de les fulles.

De fulles d’Aquilegia.

Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor.

Per la regió on habita.

En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps.

Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita.

Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel.

Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília).

Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda.

En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli.

Adjectiu del llatí botànic, compost d'humus, -i (el sòl, la terra) i fusus, -a, -um (vessat, estès), per les tiges decumbents.

En Dioscòrides i Plini, és el nom d'una altra planta que podria ser el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). En la traducció de Laguna, diu Dioscòrides que la planta té una llavor petita en forma de plat, com aixafada, d'on li ve el nom. Del grec thláo (aixafar), al·ludint a la silícula comprimida o d'envà aixafat.

Del llatí botànic arvensis,-e, derivat d'arvum, -i (el camp llaurat), perquè viu en terres de conreu.

Epítet del llatí botànic format per caeruleum, -i (blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau.

Epítet format del grec brachýs (breu, curt) i pétalon (fulla de la flor, pètal), pels seus pètals curts.

Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades.

Una hipòtesi poc versemblant ho fa derivar del grec thrinkós, oú (merlet, coronament de muralla), al·ludint al plomall en forma de corona dels aquenis exteriors, potser confonent-lo amb thrix, thrichós (cabell, seta). Però, el cert és que es tracta d'un nom dedicat a un tal Cosme Thrinci, autor, segons Cadevall, d'un llibre d'agricultura, i de qui només he trobat una breu referència a l'obra del naturalista francès Édouard Grimard (S. XIX) La plante. Botanique simplifiée, Vol 2, 404 (1865).

Vegeu Thrincia hispida.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), pel tronc i les fulles coberts de pèls eriçats. Hirtus, -a, -um i hirsutus, -a, -um en són sinònims.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca, escull, etc.), pel seu lloc preferent d'habitació, en les escletxes de les roques.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels tuberoses.

Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica.

Nom dedicat per H. M. Willkomm al descobridor d'aquesta espècie, el cèlebre botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva del grec érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta.

Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys.

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les fulles amb nervis molt sortits i aparents.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa.

Zygis és el nom que donà Dioscòrides a un serpoll silvestre de tija no ajaguda, que Clusius assimilà al seu Serpyllum sylvestre Zygis Dioscoridis; d'ací derivà Linné el seu nom específic.

Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast.

Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans.

Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia.

Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i folium, -ii(fulla), que significa de fulles petites.

Format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor), d'escasses flors.

Del grec platyphýllos (de fulles amples).

De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent.

De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa.

Gènere dedicat a Miquelangelo Tilli (1655-1740), metge i botànic italià, autor de Catalogus Plantarum Horti Pisani.

Del llatí muscosus, -a, -um (cobert de molsa), derivat de muscus, -i (molsa), per l'aspecte de la planta.

f. Conjunt de flors i bràctees de tell.

Ossera (Alt Urgell)

Com altres noms enigmàtics encunyats per M. Adanson, aquest també és d'origen o arrel desconeguts. Cadevall creu que podria venir del grec tolýpe (cabdell de llana i carabassa silvestre), amb la mateixa terminació d'altres noms com Crepis o Picris, però no ho relaciona amb cap característica del gènere.

El gènere Tolpis fou publicat per Michel Adanson en l'obra Familles de plantes, Vol 2: 112 (1763).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), per les cerres del plomall dels aquenis centrals.

f. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Ebo (Marina Alta)
Fonollosa (Bages)
Prat de Comte (Terra Alta)
Toses (Ripollès)
Xerta (Baix Ebre)

m. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Rubinat (Segarra)

Dit de la pilositat curta i densa, que fa una borra fina (en deriva tomentós).

Del grec tordýlion o tòrdylon, oû (la llavor del sèseli). En Dioscòrides, una mata petita que naix al mont Amano, a Cilícia (sud de Turquia), que els autors moderns suposen que era el Tordylium officinale o el T. apulum.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran, elevat), per l'alçada o grandària relativa de la planta.

Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit).

Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea).

Del llati nodosus, -a, -um (nuós, que té nusos), adjectiu derivat de nodus, -i (nus), aquí fent al·lusió als nusos de la tija més inflats.

Que presenta protuberàncies seriades, com un collaret o rosari.

Pier A. Micheli dedicà aquest gènere al seu mentor, el monjo i botànic florentí Bruno Tozzi (1656-1743), abat del monestir de Vallombrosa, interessat principalment pels fongs i autor de Specimina iconum pro Catalogo plantarum Toscaniae, (1703).

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del grec tráchelion, -ou, diminutiu de tráchelos, -ou (coll), aquí, segons Cadevall, per la corol·la llargament tubulosa.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), pel color de les flors.

En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc.

Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus)

Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand.

Del llatí major, majus (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex.

Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium).

Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit.

Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits.

Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua.

De Trapa, nom del únic gènere de la família.

adj. Trencadís. Un arbre trencadell.

Cassà de la Selva (Gironès)

Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic.

El gènere Tribulus  fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus).

Que té tres cocs; es diu dels fruits secs que a la maturitat se separa en peces, cadascuna amb una sola grana.

Fulla composta (dividida) que té 3 folíols, com ara la dels trèvols.

Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa.

L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita.

Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya.

Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi.

Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final.

Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae.

Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa.

De campus (camp), pel lloc on habita.

Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final.

Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin.

Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta.

Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació.

Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta.

Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix formis, -e (amb forma de), per la primor dels peduncles, com fils.

Del llatí fraga (maduixes) i ferre (portar), que porta maduixes, per la forma de la infructescència, comparable amb aquella fruita.

Del llatí gemellus (bessó), pels capítols freqüentment geminats.

Del llatí glaber (calb, pelat) i el sufix diminutiu -ellus, pel calze fructífer glabrescent.

Del llatí glareosus, de glarea (grava), pel seu estatge al pedruscall de l'alta muntanya.

Glomeratum (apinyat), del llatí glomus, glomeris (cabdell), per la inflorescència en capítols petits, densos i globulosos.

Del llatí hirtus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Del llatí híspidus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Hybridus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic que, com en aquest cas, s'ha fet servir sovint de manera inadequada referint-se a una barreja o variabilitat de caràcters de la planta i no pas al resultat d'un encreuament.

Del llatí incarnatus (de color de carn), pel color que presenten les flors.

Del llatí laevigare (allisar), de laevis (llis, suau), per l'absència de toment de la planta.

Del grec lagós (llebre) i poús (peu), és a dir, peu de llebre, pel toment tou del calze fructífer i de quasi tota la planta.

Del llatí lappa, (repalassa) i el sufix -aceum (semblant a) pels capítols eriçats; efecte de les pestanyes esteses i rígides de les lacínies del calze fructífer, que recorden aquella planta composta.

Ligusticus, de la Ligúria, regió d'Itàlia, pel seu hàbitat.

Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.

Probablement per la magnitud dels capítols, compresa entre el pratense i el rubens.

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per la petitesa dels capítols florífers.

Minus, en llatí, és el neutre de minor (més petit), per ésser relativament petita

De mons, montis (muntanya), pel seu estatge.

Del llatí nigrescere (ennegrir-se), pels folíols freqüentment tacats de negre.

En grec, ochróleukos (blanc groguenc), pel color de les flors.

Del llatí pallescere (empal·lidir, groguejar), pel color blanc groguenc o blanc rosat de les flors.

Forma neutra de parisiensis (de París), perquè es troba pels encontorns d'aquesta ciutat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors i els capítols petits.

Del llatí patens (obert), fent referència a les ales divergents de la corol·la, que posen més de manifest la flor.

Dedicat al botànic Jean Honoré Perreymond, autor de Plantes pfanérogames qui croissent aux environs de Fréjus (1833).

Del llatí pratum (prat o prada), pel seu estatge.

Del verb llatí procumbere (ajeure's), pel tronc ajagut.

Del llatí repere (arrossegar-se), per les branques radicants.

Del llatí resupinatus que, com supinatus, significa de sobines o ajagut d'esquena, per la corol·la invertida.

Del llatí rubeo (envermellir), per les flors vermelles.

Del llatí scaber (aspre), pel calze fructífer coriaci de lacínies rígides i espinuloses.

Del llatí spadiceus (color de castanya), pel color negrós que tenen les flors quan es marceixen.

Del llatí spuma (escuma), pel calze fructífer vesiculós i blanquinós.

Del llatí stella (estel, estrella), per les lacínies del calze fructífer esteses en forma d'estel.

De striatus (que té ratlles), referint-se als 10 nervis que presenta el calze.

Del llatí strictus (estricte, rigorós), pels troncs drets i rígids.

Es a dir, sota terra, pels peduncles fructífers freqüentment enfonsats.

Del llatí suffocare (ofegar, sufocar), pels petits capítols estretament aglomerats a la base del tronc i mig tapats per les estípules foliars.

Espècie dedicada a Michele Tenore (1780-1861), autor de Flora Napolitana, 1811.

Dedicat a Johann Thal, metge de Nordhausen, mort al 1583, i autor de Sylva Hercynia.

Del llatí tomentum (borrissol), pel toment, a guisa de la borra o feltre, que recobreix el calze fructífer.

Del llatí vesicula (bufeta petita), pel calze fructífer vesiculós.

Triquetre, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

Format del grecollatí trigonus, -a -um (triangular) i el sufix diminutiu llatí -ella, per la forma de la corol·la. Segons Linnè, per tenir-ne forma triangular. Segons Cadevall, per tenir la carena molt curta, que sembla que només té tres pètals.

De phoenum graecum (fenc grec), nom que Plini i Columel·la donaven a aquesta planta farratgera, coneguda en Grècia com télis.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'en forma de sabre', derivat de gladius, -ii (glavi o espasa), pel seu llegum subfalciforme.

Del llatí medieval monspeliacus, -a, -um, una de les formes per referir-se a allò que és de Mons Pessulum, nom en llatí de l'actual ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la primera localitat on fou trobada. Altres adjectius botànics del mateix significat són monspeliensis, -e i monspessulanus, -a, -um.

Adjectiu compost de ornithopodi (genitiu d'ornithopus) i el sufix grec -oídes (semblant a), pels seus llegums incurvats a l'àpex, que recorden els de l'Ornithopus.

Del grec polýs (molt) i kéras, -atos (banya), pels llegums fasciculats i drets, com un feix de banyes.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la posició de les tiges.

Que presenta tres lòbuls.

Que consta de tres parts.

Gènere dedicat al naturalista alemany Carl Bernhard von Trinius (1778-1844), metge del tsar Alexandre II i fundador del jardí botànic de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Sant Petersburg, que va destacar pels seus treballs sobre les gramínies.

El gènere fou descrit pel botànic Georg Franz Hoffmann in 1814.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blanquinós), pel color de la planta.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser-ne l'espècie més abundant.

Trígon, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

De l'alemany antic troll, troddel (globus), al·ludint a les flors globuloses o en forma de bola. També podria ser la llatinització del nom suís-germànic d'aquesta planta: troll-blume.

Pertanyent a la flora d'Europa.

f. Patata. Tubercle de la patatera.

Sant Hilari Sacalm (Selva)
Setcases (Ripollès)
Vallmanya (Conflent)

m. Patata. Tubercle de la patatera.

Canelles (Alt Urgell)
L’Alzina (Alt Urgell)
La Baronia de Rialb (Noguera)
La Clusa (Berguedà)
Les Llosses (Ripollès)
Montant de Tost (Alt Urgell)
Prades (Baix Camp)

Fulla o un altre òrgan que sembla escapçat, que acaba en una mena de secció transversal recta.

A les flors amb les peces soldades la part inferior, generalment més prima que la resta, o sigui que hom parla del tub del calze o del tub de la corol·la (en deriva tubulós –osa).

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les flors i fulles de l'espècie més comuna amb les d'aquesta rosàcia.

Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

- Tija subterrània i engruixida on s’acumulen substàncies de reserva.

- Prominència arrodonida a la superfície d’un òrgan.

(en deriva tuberós –osa, que té tubercles, semblant a un tubercle)

(en deriva tuberculat –ada, que té tubercles)

- Embolcall.

- Cadascuna de les fulles carnoses que componen certs bulbs.

(en deriva tunicat)

D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Nom llatinitzat amb què G.F. Hoffmann (1760-1826) va dedicar aquest gènere, en 1814, al seu amic Aleksandr Ivanovitx Turgienev (1724-1845), historiador i estadista rus.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla). És sinònim de l'adjectiu d'origen grec Platyphýllos.

Brot que creix vigorosament dels espàrrecs, i també dels esbarzers (els anomenats grelles o tanys).

Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües.

El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels.

Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor.

Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina) o farfer (portador de farina).

El gènere Tyrimnus fou establert per  L. A. G. Bosc en 1819 sobre la base del Carduus subg.Tyrimnus publicat per Cassini al Bull. Sci. Soc. Philom. Paris 1818: 168 (1818), sense donar cap explicació sobre l'origen del terme. Tanmateix, J. A. Devesa sospita que, semblantment a altres noms de personatges mitològics proposats en la mateixa publicació, aquest ho va ser en homenatge a Týrimnos, en llatí Tyrimnus, déu solar dels lidis, un poble antic de l'oest d'Anatòlia, en l'actual Turquia. Així mateix, considera inversemblant la proposta d'altres autors que relacionen el vocable amb el grec tyrós, -oú (formatge) en la suposició què el Tyrimnus leucographus s'havia fet servir per a amatonar la llet.

Nom format del grec leukós (blanc) i grápho (gravar, dibuixar, ratllar), per les taques sinuoses de l'anvers de les fulles. Leucographis, segons Plini el Vell, és el nom d'un card.