Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Radiant | Disposat com els radis d’una circumferència (per exemple els pètals externs radiants de les inflorescències de les umbel·líferes). |
Plantes vasculars |
Radiat, Radiada | Que és actinomorf, o sigui que les peces es disposen de forma regular. |
Plantes vasculars |
Radical | Pertanyent a la rel; dit també de les fulles basals que creixen prop de les rels. |
Plantes vasculars |
Radicant | Dit de les tiges que produeixen rels. |
Plantes vasculars |
Radiola | Del llatí radiolus (radi o raig petit) diminutiu de radius, -ii (radi, raig de llum). Gènere creat per J. J. Dillenius i validat per J. Hill. El primer d'ells diu expressament que anomena Radiola a la planta per la disposició radial de les valves de la càpsula, després de la dehiscència. Al Pseudo-Apuleu es menciona una herba radiolum que viu a les pedres i parets i té en cada fulla dues fileres de punts daurats, que, sens dubte, és un polipodi (Polypodium vulgare). |
Etimològic |
Radiola linoides | Del grec línon (el lli), en llatí linum, i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, que s'assembla al lli. És el Linum radiola de Linnè, que va ser transferit al gènere Radiola Hill. Quan una espècie canvia de gènere, normalment manté l'epítet que tenia; tanmateix, Albrecht W. Roth (1757-1834) li va assignar el nom R. linoides; d'altra manera, hauria resultat un tautònim (Radiola radiola), no permès en la nomenclatura botànica.
|
Etimològic |
Radiola millegrana | Format, per analogia amb millefolia, del llatí mille (mil) i granum, -i (gra, llavor), per les llavors abundants. |
Etimològic |
Rafe | Petita marca que presenten algunes llavors format per unió del funicle o peduncle de l’òvul, amb la paret externa d’aquest primordi seminal. |
Plantes vasculars |
Raïl | f. Arrel. Part inferior d’un vegetal. Fraga (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Raïlar | v. Posar arrels (rels). Batea (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Raïm | Tipus d’inflorescència (grup de flors) densa ja que té les branques molt ramificades, com un brot de raïm, i on les flors són pedicel·lades (en deriva racemiforme, en forma de raïm). |
Plantes vasculars |
Ramada | Conjunt molt nombrós d’ovelles. |
Etnobotànica |
Ramar | v. Treure rames. Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Ramat | Conjunt d’ovelles. | Etnobotànica |
Rameiar | Vegeu Bigarrar. |
Etnobotànica |
Ramejar | Vegeu Bigarrar. |
Etnobotànica |
Ramera | f. Planta que proporciona rama. Sant Hilari Sacalm (Selva) |
Etnobotànica |
Ramisser | adj. Molta rama. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Ramonda | Nom [anteriorment Ramondia, Lamarck 1793] dedicat per L. C. Richard en 1805 al polític, botànic i geòleg francès Louis-François-Élisabeth Ramond (1755?-1827), un dels primers exploradors naturalistes dels Pirineus, que va pujar al Mont Perdut l'any 1802.
|
Etimològic |
Ramonda myconi | Una obra publicada en 1794 per Ruiz i Pavon classificava aquesta espècie pirenaica dins del gènere Miconia en honor al botànic de Vic, Francesc Micò (1528-1592?), que l'havia descobert a la Serra de Montserrat. Linné la inclogué dins del gènere Verbascum (V. Myconi) alterant el nom amb una y. Lapeyrous, en 1813, l'anomenà Myconia borraginea. Finalment, fou H. G. Reichenbach qui establí el binomi actual mantenint inalterat el nom específic Linneà. També ha estat acceptat el sinònim Ramonda micoi, una modificació d'acord amb la grafia catalana de Micó, proposada en 1908 pel botànic valencià C. Pau. |
Etimològic |
Ramut | adj. Arbre o arbust amb molta rama. Paüls (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Ranunculaceae (Ranunculàcies) | De Ranunculus, un dels gèneres més importants de la família. |
Etimològic |
Ranunculus | Diminutiu llatí de rana, -ae (granota) que vol dir 'capgròs', fent referència a les aigües estancades on viuen algunes espècies, i també al fet que algunes d'aquestes són veritables amfíbies, com ara R. diversifolius. Correspon a batrachium, que és la mateixa planta esmentada per Hipòcrates i Dioscòrides, però de bátrachos, 'granota' en grec. |
Etimològic |
Ranunculus lingua | Del llatí lingua (llengüeta), segurament fent referència a la forma de les seves fulles aèries. |
Etimològic |
Ranunculus muricatus | De l'adjectiu llatí muricatus, és a dir, semblant al murex (cargol marí amb punxes), pels fruits espinosos. Murex, com tribulus, s'aplica en llatí als obriülls, peces de ferro de quatre punxes amb què els romans feien obstacle a la cavalleria enemiga; muricatus, -a, -um qualifica diverses plantes que presenten aquesta semblança. |
Etimològic |
Ranunculus aconitifolius | Per la semblança de les fulles amb les de l'acònit. |
Etimològic |
Ranunculus aconitifolius subsp. platanifolius | Epítet del llatí botànic format pel nom del gènere Platanus i folium, -ii (la fulla) per tenir-ne les fulles alguna semblança amb les del plàtan. |
Etimològic |
Ranunculus acris | Del llatí acer, acris, acre (agut, funest, cruel), segurament per les seves propietats tòxiques. Gramaticalment, hauria de ser acer, en masculí, però va quedar fixat així tal com ho va proposar Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753). |
Etimològic |
Ranunculus acris subsp. despectus | Del llatí despectus, -a , -um (menystingut), perquè els botànics, durant un temps, l'havien passat per alt. |
Etimològic |
Ranunculus alpestris | Per analogia, se'n diu d'un hàbitat com el de la zona alpina elevada. |
Etimològic |
Ranunculus amplexicaulis | Per les fulles que, per la base, abracen el tronc. |
Etimològic |
Ranunculus aquatilis | Per l’hàbitat. Del llatí aquatilis (aquàtic) |
Etimològic |
Ranunculus arvensis | D'arvum (camp conreat), deriva l'adjectiu llatí arvalis. Els botànics van crear arvensis per analogia amb hortensis, provinent d'hortus. |
Etimològic |
Ranunculus asarifolius | Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l'Asarum. |
Etimològic |
Ranunculus auricomus | Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals. |
Etimològic |
Ranunculus baudotii | Dedicada a Émile Baudot. |
Etimològic |
Ranunculus bulbosus | Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós. |
Etimològic |
Ranunculus chaerophyllus | Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles. |
Etimològic |
Ranunculus corsicus | L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega. |
Etimològic |
Ranunculus divaricatus | Del llatí divaricatus (esparrancat) perquè les lacínies s'escampen en cèrcols. |
Etimològic |
Ranunculus diversifolius | Per les dues classes de fulles. |
Etimològic |
Ranunculus ficaria | Vegeu les descripcions dels termes Ranunculus i Ficaria a les seves entrades corresponents. |
Etimològic |
Ranunculus flabellatus | Del llatí flabellum (vano o manxeta), per la forma de les fulles primordials. |
Etimològic |
Ranunculus flammula | De flammula (bandereta), en al·lusió a les seves fulles ovades sostingudes per llargs pecíols, com banderetes. |
Etimològic |
Ranunculus fluitans | Que sura o neda. Gerundi del verb llatí fluitare (surar). |
Etimològic |
Ranunculus foeniculaceus | Per les fulles, semblants a les del fonoll, |
Etimològic |
Ranunculus glacialis | Perquè viu a la zona glacial. |
Etimològic |
Ranunculus gramineus | Del llatí gramen, graminis (gram), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies. |
Etimològic |
Ranunculus hederaceus | Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l’heura (Hedera). |
Etimològic |
Ranunculus macrophyllus | Del grec makrós (gran), i phýllon (fulla), per les grans fulles radicals. |
Etimològic |
Ranunculus monspeliacus | Mons Pessulum és el nom en llatí de Montpeller. D'aquí deriven monspessulanus, monspeliacus i monspeliensis. |
Etimològic |
Ranunculus montanus | Pel seu hàbitat muntanyenc. |
Etimològic |
Ranunculus nemorosus | Del llatí nemus, nemoris (el bosc o selva), al·ludint al lloc on habita. |
Etimològic |
Ranunculus ophioglossifolius | De ophioglossum, la falguera anomenada llengua de serp, per la semblança de les fulles amb les frondes de dita criptògama. |
Etimològic |
Ranunculus palustris | Del llatí palustris (pantanós), al·ludint al lloc on habita: llacunes o llocs pantanosos. |
Etimològic |
Ranunculus parnassifolius | Per la semblança de les fulles amb les de la Parnassia. |
Etimològic |
Ranunculus parviflorus | Del llatí parvus (petit). Vol dir "de flors petites". A imitació del llatí multiflorus, s'han format grandiflorus, parviflorus, etc. |
Etimològic |
Ranunculus philonotis | Del grec phílos (amic) i notís (humitat): planta que viu en llocs inundats. |
Etimològic |
Ranunculus pyrenaeus | Pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Ranunculus repens | Del llatí repere (arrossegar-se), pel tronc radicant o arrossegadís. |
Etimològic |
Ranunculus sardous | Del llatí sardous (sard, de Sardenya); sardoa herba és l'"herba sardònia" de Plini, que "mata tot fent riure". |
Etimològic |
Ranunculus sceleratus | Del llatí, sceleratus (perniciós), al·ludint a les seves propietats tòxiques. |
Etimològic |
Ranunculus thora | Probablement del grec phthorá (destrucció), al·ludint a les seves propietats extremadament mortíferes. |
Etimològic |
Ranunculus trichophyllus | Del grec trichós (cabell) i phíllos (fulla): de fulles capil·lars. |
Etimològic |
Raphanus | Del llatí raphanus i aquest del grec ráphanos (rave). |
Etimològic |
Raphanus raphanistrum | Raphanistrum (rave silvestre) és un mot d'origen llatí, sinó construït a imitació de Rapistrum (nap silvestre). |
Etimològic |
Raphanus raphanistrum subsp. landra | De Candolle, en Regni vegetabilis systema naturale, citant a Moretti, diu que Landra era nom vulgar de la planta en la Llombardia. Landra o landre, segons el diccionari de la RAE és una inflor dels ganglis de la mida d'un gla, i fa venir la paraula del llatí vulgar glando, -inis (gla). Així doncs, probablement el nom fa referència a la forma dels fruits. |
Etimològic |
Raphanus sativus | Del llatí sativus (que se sembra o es cultiva), al contrari de silvestris (espontani). |
Etimològic |
Raphanus silvester | Del llatí silvester (salvatge, espontani). |
Etimològic |
Rapistrum | Derivat de rapum, -i (el nap), rapistrum, -i és el nom que Columel·la dona a una mena de nap silvestre, potser Raphanus raphanistrum. El sufix -strum, té un sentit despectiu de salvatge, bord. |
Etimològic |
Rapistrum rugosum | Del llatí rugosus, -a, -um ( ple d'arrugues); adjectiu derivat de ruga, -ae (arruga, plec), per l'article superior de la silícula, que es arrugat. |
Etimològic |
Raquis | -Dit del nervi medial d’una fulla. -Eix principal d’una inflorescència, dit sobretot a les espiguetes de les gramínies. |
Plantes vasculars |
Reboll | m. Alzina petita. Montpolt (Solsonès) |
Etnobotànica |
Rebrollar | v. Treure rebrolls, o sigui brots d’un arbre o arbust. (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Rebrot Estèril | Tija que sol sortir a la base de les plantes herbàcies que no porta flors, la qual cosa ens indica que és una espècie perenne. No ho tenen les herbes anuals, la qual cosa permet saber si una planta és vivaç o de temporada. |
Plantes vasculars |
Receptacle | A les inflorescències en capítol dit de la part apical eixamplada del peduncle que sosté les flors (sèssils o subsèssils). |
Plantes vasculars |
Reflex | Que és dirigit cap enfora i avall. |
Plantes vasculars |
Regular | Dit de les flors actinomorfes, és a dir que són radials i que sovint presenten les peces d’un mateix verticil de la mateixa mida, forma i color. |
Plantes vasculars |
Reichardia | Gènere dedicat al naturalista alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782), que també fou editor de diferents obres de C. Linné. |
Etimològic |
Reichardia picroides | Epítet format del nom del gènere Picris i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a una Picris, per tenir alguna semblança amb plantes d'aquest gènere. |
Etimològic |
Reïnar | v. Una planta, treure resina (reïna), una substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida. Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera) |
Etnobotànica |
Rel | f. Arrel. Part inferior d’un vegetal. La Vola (Osona) |
Etnobotànica |
Rem | m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem. Falgons (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Reniforme | Que té forma de ronyó. |
Plantes vasculars |
Rentina | f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida. Iran (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Repent, Reptant | Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra. |
Plantes vasculars |
Reseda | Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans. |
Etimològic |
Reseda alba | Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Reseda arragonensis | Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo. |
Etimològic |
Reseda erecta | Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc. |
Etimològic |
Reseda gayana | Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics. |
Etimològic |
Reseda glauca | Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta. |
Etimològic |
Reseda litigiosa | Del llatí litigiosus (dubtós). |
Etimològic |
Reseda lutea | Del llatí luteus (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Reseda luteola | Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria |
Etimològic |
Reseda odorata | Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors. |
Etimològic |
Reseda sesamoides | Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta. |
Etimològic |
Reseda stricta | Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula. |
Etimològic |
Reseda suffruticosa | Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc. |
Etimològic |
Resedaceae (Resedàcies) | De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família. |
Etimològic |
Resina | f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida. Ossera (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Retama | Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium. |
Etimològic |
Retama sphaerocarpa | Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum. |
Etimològic |
Retrors, Retrorsa | Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit. |
Plantes vasculars |
Retús, Retusa | Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex. |
Plantes vasculars |
Revellit | adj. Arbre o arbust molt vell. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Revers | La cara inferior de la fulla. |
Plantes vasculars |
Revolut, Revoluda | Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior. |
Plantes vasculars |
Rhagadiolus | Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals. El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789). |
Etimològic |
Rhagadiolus stellatus | Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs. |
Etimològic |
Rhamnaceae (Ramnàcies) | Del gènere Rhamnus. |
Etimològic |
Rhamnus | Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació. El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics. |
Etimològic |
Rhamnus alaternus | Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles. |
Etimològic |
Rhamnus cathartica | Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits. |
Etimològic |
Rhamnus frangula | Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge. |
Etimològic |
Rhamnus infectoria | Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc. |
Etimològic |
Rhamnus lycioides | Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum. |
Etimològic |
Rhamnus pumila | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta. |
Etimològic |
Rhamnus saxatilis | Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació. |
Etimològic |
Rhaponticum | Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont. El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins. |
Etimològic |
Rhaponticum cynaroides | Epítet del llatí botànic format amb Cynara i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere. |
Etimològic |
Rhinanthus | Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda. |
Etimològic |
Rhinanthus minor | Del llatí minor, -oris (menor) per tenir les flors petites, comparat amb altres congèneres. |
Etimològic |
Rhinanthus pumilus | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària. |
Etimològic |
Rhodiola | Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea. El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.
|
Etimològic |
Rhodiola rosea | Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses. |
Etimològic |
Rhododendron | Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum). El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Rhododendron ferrugineum | Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers. |
Etimològic |
Rhus | Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia). El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus. |
Etimològic |
Rhus coriaria | Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors. |
Etimològic |
Ribes | Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits. El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Ribes alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Ribes grossularia | Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric. |
Etimològic |
Ribes petraeum | Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra. |
Etimològic |
Ribes rubrum | Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits. |
Etimològic |
Ribes uva-crispa | Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats. |
Etimològic |
Rizoide | m. Estructura filamentosa que fixa el gametòfit al substrat. Té aparença de petita arrel. Poden sortir a la base de la planta però també al caulidi. |
Briòfits |
Rizoma | Tija subterrània (però sovint superficial o fins i tot visible), allargada i de creixement horitzontal. Tot i l’aspecte d’arrel, és una tija que cada any emet noves branques aèries i també rels subterrànies. (en deriva rizomatosa, la planta que té rizomes) |
Plantes vasculars |
Robinia | Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601. |
Etimològic |
Robinia pseudo-acacia | Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia. |
Etimològic |
Roemeria | Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz. |
Etimològic |
Roemeria hybrida | Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum). |
Etimològic |
Roemeria violacea | Pel color dels pètals. |
Etimològic |
Romerot | adj. Romer que no té bon aspecte. Cardell (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Ronyac | Tumoració a la soca d’un arbre. | Etnobotànica |
Rorippa | Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies. El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner. |
Etimològic |
Rorippa nasturtium-aquaticum | Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua). |
Etimològic |
Rorippa pyrenaica | Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts. |
Etimològic |
Rorippa sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc. |
Etimològic |
Rosa | Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta. |
Etimològic |
Rosa adenophora | Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa. |
Etimològic |
Rosa agrestis | Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació. |
Etimològic |
Rosa alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació als Alps. |
Etimològic |
Rosa arvensis | Del llatí arvensis, -e, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva estació. |
Etimològic |
Rosa canina | Del llatí canis, -is (el gos): aquest qualificatiu, com els noms grecollatins cynósbatos (esbarzer caní) i cynórrhodon (rosa canina), sembla que inclou una idea despectiva, com de planta borda, silvestre o planta margenera, wayside dels anglesos. |
Etimològic |
Rosa gallica | Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), per la seva habitació preferent. |
Etimològic |
Rosa glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pels folíols d'un característic color blavenc gebrat. |
Etimològic |
Rosa micrantha | Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per tenir les flors petites. |
Etimològic |
Rosa mollis | Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel suau toment dels folíols. |
Etimològic |
Rosa mollissima | Mollissimus, -a, -um, superlatiu llatí de mollis, -e (tou,suau), pel toment dels folíols. |
Etimològic |
Rosa moschata | Adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (el mesc), pròpiament 'rosa de mesc', per la seva olor. |
Etimològic |
Rosa myriacantha | Del grec myríoi (innombrables) i ákantha, -es (agulló), per la infinitat que d'ells té la planta. |
Etimològic |
Rosa pimpinellifolia | Per la semblança de les fulles amb les de la Pimpinella (Sanguisorba minor) |
Etimològic |
Rosa pomifera | Del llatí pomifer, -a, -um (que porta o produeix fruita), al·ludint al fruit esfèric; derivat de pomum, -i, mot llatí per a referir-se a qualsevol arbre fruiter. |
Etimològic |
Rosa pouzinii | Dedicada per Trattinnick a M. H. César Pouzin (1768-1822), botànic francès, apotecari i professor a l'Escola de Farmàcia de Montpeller, que la va trobar prop d'aquesta ciutat. |
Etimològic |
Rosa reuteri | Dedicada a Georges François Reuter (1808-1872), director del Jardí Botànic de Ginebra, col·laborador de P. Edmond Boissier. |
Etimològic |
Rosa rubiginosa | Del llatí rubigo, -inis (rovell), al·ludint al color ataronjat-vermellós de les glàndules del peduncle. |
Etimològic |
Rosa rubrifolia | Adjectiu compost del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell) i folium, -ii (la fulla), pel color de les fulles joves. |
Etimològic |
Rosa ruscinonensis | Adjectiu gentilici derivat de Ruscino, nom en llatí medieval del Rosselló, al·ludint a la seva principal habitació. |
Etimològic |
Rosa saepium | Del llatí saepes, -is (bardissa, tanca); la forma de genitiu plural és saepium (dels bardissars), per la seva estació. |
Etimològic |
Rosa sempervirens | Adjectiu del llatí botànic que significa literalment 'sempre verda', per les seves fulles persistents tot l'any; com Cupressus sempervirens. |
Etimològic |
Rosa spinosissima | Forma superlativa del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), per ser planta molt espinosa. |
Etimològic |
Rosa stylosa | Format dels llatí stylus, -i (punta, punxó), al·ludint a la longitud de la columna estilar respecte al disc. |
Etimològic |
Rosa tomentosa | Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), pel toment dels folíols. El sufix -osus, -a, -um amb un substantiu indica que en té molt o n'està ple. |
Etimològic |
Rosa villosa | Del llatí villosus, -a, -um (llanut), de villus, -i (pèl, llana), pel toment dels folíols. |
Etimològic |
Rosaceae (Rosàcies) | De Rosa, nom del principal gènere de la família. |
Etimològic |
Roseta | (De fulles), grup de fulles aglomerades radialment, com una rosa. (en deriva rosulat –ada, que és proveït de rosetes). |
Plantes vasculars |
Rosmarinus | Ros marinus, o rosmarinus és el nom que des de l'Antiguitat rep el romaní (Rosmarinus officinalis). Segons Cadevall, ros seria una corrupció del grec thys (encens) i aleshores el significat de rosmarinus seria "l'encens del mar" perquè és un arbust aromàtic que no sol allunyar-se molt de la mar. Altres han relacionat la primera part del mot amb el llatí ros, roris (la rosada) com volent dir "la rosada del mar". Actualment se'n descarten aquestes interpretacions poc consistents i el nom es relaciona amb el grec rhops, rhopós (matoll, arbust) i myrínos, -e, -on (aromàtic, perfumat). El gènere Rosmarinus fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Rosmarinus officinalis | Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, per l'ús que, des d'antic, es fa d'aquesta planta. |
Etimològic |
Rotàci, Rotàcia | Dit de la corol·la de simetria regular (actinomorfa) amb els pètals oberts (planers i patents) que s’assembla a una roda. |
Plantes vasculars |
Roubieva | Gènere dedicat per Alfred Moquin-Tandon a Guillaume Joseph Roubieu (1757-1834), professor de botànica a Montpeller. |
Etimològic |
Roubieva multifida | Vegeu Chenopodium multifidum. |
Briòfits |
Roural | m. Conjunt d’alguns roures. Sisquer (Solsonès) |
Etnobotànica |
Rouràs | m. Roure gros. Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Rourera | f. Roureda. Bosc de roures. La Baronia de Rialb (Noguera) |
Etnobotànica |
Rouretell | m. Roure petit poc després d’haver nascut d’una gla. (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Rovellonada | f. Molts rovellons. La Clusa (Berguedà) |
Etnobotànica |
Rovelloner | m. Planta a redós de la qual s’hi crien rovellons. Cornudella (Priorat) |
Etnobotànica |
Rreseda phyteuma | Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini. |
Etimològic |
Rubia | En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est. |
Etimològic |
Rubia peregrina | Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Rubia tinctorum | En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant. |
Etimològic |
Rubiaceae (Rubiàcies) | Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia. |
Etimològic |
Rubus | Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.) |
Etimològic |
Rubus bellardii | Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni. |
Etimològic |
Rubus bifrons | Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor. |
Etimològic |
Rubus caesius | Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur. |
Etimològic |
Rubus corylifolius | Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust. |
Etimològic |
Rubus discolor | Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons. |
Etimològic |
Rubus fruticosus | Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària. |
Etimològic |
Rubus glandulosus | Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze. |
Etimològic |
Rubus hirtus | Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um. |
Etimològic |
Rubus idaeus | Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació. |
Etimològic |
Rubus plicatus | Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols. |
Etimològic |
Rubus saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació. |
Etimològic |
Rubus thyrsoideus | Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme. |
Etimològic |
Rubus tomentosus | Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior. |
Etimològic |
Rubus ulmifolius | Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre. |
Etimològic |
Ruderal | Dit de la planta que creix en llocs alterats per l’activitat humana o pels animals domèstics (del llatí rudus-eris, ruïnes, enderrocs, ambient viari) (per extensió és ruderal l’ambient alterat per l’home o pels animals). |
Plantes vasculars |
Rumex | Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles, |
Etimològic |
Rumex bucephalophorus | Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou. |
Etimològic |
Rumex conglomeratus | Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos. |
Etimològic |
Rumex crispus | Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge. |
Etimològic |
Rumex cristatus | Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant. |
Etimològic |
Rumex longifolius | Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades. |
Etimològic |
Rumex obtusifolius | Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles. |
Etimològic |
Rumex pulcher | Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta. |
Etimològic |
Rumex scutatus | Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Rupícola | Dit de la planta que viu a les roques. |
Plantes vasculars |
Ruscus | Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus). El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Ruscus aculeatus | Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis. |
Etimològic |
Ruta | Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta. El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Ruta angustifolia | Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Ruta bracteosa | Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues. |
Etimològic |
Ruta chalepensis | Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència. |
Etimològic |
Ruta chalepensis subsp. angustifolia | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Ruta graveolens | Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn. |
Etimològic |
Ruta montana | Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Ruta pubescens | Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta. |
Etimològic |
Rutaceae (Rutàcies) | Del gènere Ruta. |
Etimològic |