Glossari general

Pètal inferior de la flor de les orquídies, que té una forma i un color peculiar per a cada espècie.

Nom, derivat del llatí labia, -arum (els llavis), que els antics botànics van aplicar a un gran grup de plantes caracteritzades per la forma del calze i de la corol·la, generalment tubulosos a la base i fesos superiorment, formant dos llavis.

Segons el Codi internacional de nomenclatura en vigor, adoptat al Congrés Internacional de Botànica de Shenzhen (2017), Labiatae és el nom prioritari "a conservar" d'aquesta família, i preval sobre el nom sistemàtic, Lamiaceae, que és un "nom alternatiu".

Dividit profundament i irregularment.

De cicera, -ae, nom que Columel·la aplica a un llegum que considera semblant al Cicer o cigró.

Cadascun dels segments estrets en que són dividides algunes fulles i altres òrgans laminars (en deriva laciniat).

Del llatí lac, lactis (la llet), pel làtex que produeix i que surt quan es trenca alguna de les seves parts.

Aquest gènere fou publicat per Carl Linnè en 1753.

Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació més freqüent, en murs i parets de roca.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu que s'aplica en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més.

Del llatí salignus, -a, -um (de salze), derivat de salix, icis (el salze), per les tiges flexibles i les fulles estretes semblants a les dels salzes.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), per ser una planta, l'enciam, cultivada des d'antic.

Nom, aquí en aposició, que va conservar del gènere on abans havia estat classificada. Una mena d'escarola silvestre, amb terminació de diminutiu, per analogia amb altres com ara serriola.

Potser una corrupció de seriola, diminutiu del llatí series, -ei (fila de dents, en Plini) i un nom antic de la xicoira, per associació amb serrula, diminutiu de serra, -ae (la serra), fent al·lusió als marges de les fulles amb petites dens de serra. Sinònim de serrulata.

En llati, tenerrimus, -a, -um és la forma superlativa de tener, -a, -um (tendre, tou, flexible), per tractar-se d'una planta delicada, de tiges primes.

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (el vímet), fent referència al brancatge gràcil i flexible, a la manera dels vímets.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "flors de Chondrilla", al·ludint-ne a la similitud de les flors amb les del màstec (Chondrilla juncea).

Del llatí virosus, -a, -um (fètid, enverinat), derivat de virus, -i (verí, metzina, fetor), al·ludint aquí tant a l'olor forta com també a les propietats de la planta, o més ben dit, del suc, lactucari o tridaci, que se'n treu; és la Lactuca agrestis de Dioscòrides.

Nom sistemàtic format de Lamium, nom del gènere tipus de la família Labiatae.

Lamium, en Plini, és l'ortiga morta (Lamium sp.). D'etimologia incerta, podria derivar del llatí lama, -ae (fangar), per ser planta de llocs humits. Altres autors fan derivar el nom del grec lámos (la gorja), per la forma de la corol·la. Tournefort considera fantasiosa la idea que el relaciona amb un diabló, de nom Lamia, que espanta els infants i la cara del qual s'assembla a la flor del Lamium; En llatí, lamia, -ae (bruixa, fetillera).

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Amplexicaulis, -e, adjectiu del llatí botànic format del llatí amplexere (abraçar) i caulis, -is (tija, tronc), perquè les fulles, en aquest cas les superiors, sèssils, abracen la tija. Adjectiu incorporat  com a neologisme al vocabulari científic.

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, retort), per les tiges flexuoses; adjectiu adoptat com a neologisme en la llengua comuna.

Galeobdolon, -i és el nom que Dioscòrides i Plini donaven a d'una planta desconeguda. Format del grec galée, -es (la mustela) i bdólos, -ou (pet, fortor), perquè les fulles puden si hom les tritura. Linné el va fer servir per al seu Galeopsis galeobdolon.

Hybridus, -a, -um (híbrid) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a animals o plantes procreats per individus de diferent gènere o espècie. Relacionat amb el llatí clàssic hybrida, -ae, nom aplicat per Plini als animals engendrats entre races domèstiques i salvatges, però també als fills de pares de diferent país o condició.  En aquest cas, per creure'l híbrid de L. purpureum i L. amplexicaule.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), per les fulles freqüentment tacades de blanc.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per les flors purpúries de la planta.

Que té forma de ferro de llança.

Cobert d’un pèl fi semblant a la llana.

Lappula és el diminutiu de Lappa, nom llatí de diferents plantes amb parts que s'enganxen a la roba, sobre tot la repalassa (Arctium minus i A. lappa) però també Xantium strumarium, Rubia peregrina i Galium aparine; en aquest cas fent referència als fruits, que s'arrapen.

Conrad Moench va publicar el gènere en 1794 per a Myosotis lappula de Linné que li havia donat aquest nom perquè alguns botànics anteriors la classificaven entre les Lappula genuïnes.

Del llatí deflexus, -a, -um (tort, corbat), pels pedicels reflexos en la maturitat dels fruits.

Del llatí squarrosus, -a, -um (aspre), fent referència als pels que cobreixen la planta.

Del grec lapsáne o lampsáne, que hom relaciona amb el verb lapázo (purgar, laxar). En Dioscòrides i Plini era el nom d'una mena de col silvestre mengívola i medicinal, amb suposades propietats laxatives, que no té res a veure amb aquest gènere de plantes.

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent. El nom d'aquesta planta en anglès (nipple-wort) i francès (herbe aux mamelles), de significat idèntic, fa referència a cert ús que en feien les dones lactants.

Del llatí laserpitium, -ii o laserpicium, -ii, que, segons Plini, era el suc d'una planta, segurament del gènere Ferula, així com el nom de la pròpia planta. Linnè validà aquest gènere, que havien establert altres botànics anteriors com ara Tournefort, C. Bauhin, Morison i altres, per a plantes que tenen poc a veure amb les que així anomenaren els romans.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació principal.

Espècie dedicada al botànic alsacià Christian Gottfried Nestler (1778-1832).

De siler, -eris, nom, aquí en aposició, que els romans donaven a una espècie de salze.

Suc lletós, blanc o groguenc, que flueix quan es fa una ferida o es trenca un tros d’algunes plantes.

Del grec ochrós (groguenc), a causa del color del llegum a la maturitat.

Nom genèric d'arrel grega, lathraíos, -a, -on (secret, clandestí), creat per Linné en substitució de Clandestina de Tournefort, un sinònim, aquest, d'arrel llatina. El nom fa referència a que la planta viu soterrada en la seva major part, de manera que solament la inflorescència es fa aparent.

És la Clandestina flore subcaeruleo de Tournefort, i d'ací deriva l'específic de Linné, del llatí clandestinus, -a, -um (d'amagat, clandestí), per la tija d'aquesta planta gairebé totalment soterrada.

Nom del llatí botànic –derivat del llatí squama, -ae (escama)– amb què alguns botànics pre-linneans anomenaven aquesta planta, per tenir el rizoma guarnit d'escames, i que Linné va prendre com a epítet específic.

Del grecollatí lathyros, nom donat per Teofrast a una lleguminosa, probablement Lathyrus sativus.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color més o menys blanc groguenc de les flors.

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles), per la forma de la tija.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser espècie de duració anual.

Aphaca és el nom grecollatí d'una lleguminosa en Teofrast i Plini.

Del llatí articulatus, -a, -um, derivat de artículus, -i (artell, articulació), pel seu llegum molt bonyegut com format per la unió de diversos segments.

Mot compost del nom grecollatí d'una planta en Plini, asphodelus (la porrassa) i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança, probablement el color de les flors.

De Barcelona, pel seu lloc d'habitació. Adjectiu gentilici format del nom llatí, Barcino, d'aquesta ciutat.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí cilium, -ii (pestanya), per les estípules generalment ciliades.

Ho fan derivar del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), pel circell molt ramificat.

Del llatí clymenum i clymenus, en grec klýmenon, nom d'una planta que mencionen Teofrast, Dioscorides i Plini, que seria la calèndula o calta.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), pels pèls tuberculosos que cobreixen el llegum.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla),  és a dir, de fulles amples, per ser-ho ordinàriament els seus folíols.

Dedicada a Linnè.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu compost del grec makrós (llarg) i, rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

En memòria de Guillaume Nissole (1647-1734), metge i botànic de Montpeller, al Llenguadoc.

De l'adjectiu llatí pratensis, -e, derivat de pratum, -i (prat o prada), per la seva ordinària estació.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per cultivar-se l'espècie.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (roca), per la seva estació, en terrenys pedregosos o àrids.

Del llatí seta, -ae (cerra) i folium, -ii (fulla), pels folíols llargament linear-alenats.

Del grecollatí sphaericus (esfèric, rodó), per la forma globulosa de les llavors.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació.

Del llatí tingitanus, -a, -um (propi de Tànger), perquè aquesta espècie hi viu.

Del llatí tuberosus, -a, -um (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), aplicat impròpiament aquí als bonys tuberculoides del rizoma.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

Bipartit per un envà (septe) ample; dit principalment de les silícules (un tipus de fruit sec) comprimides en què el septe longitudinal és paral·lel als costats amples (amb l'envà disposat en el pla de màxima amplada). (és oposat a angustisepte)

De laurus, nom llatí del llorer. En l'antiguitat era símbol de la victòria i celebraven els herois i els triomfadors amb corones de llorer, raó per la qual se'l relaciona amb laus, laudis (lloança). Altres el fan derivar del celta lauer (sempre verd).

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí nobilis, -e (famós, cèlebre), per la seva excel·lència i fama comparat amb els seus congèneres.

Prové del llati lavandaria -ae (safareig), derivat de lavare (lavar). En llatí medieval, lavandula era el nom que rebien les plantes -principalment les d'aquest gènere- que servien per a perfumar l'aigua del bany o de la bugada, o per a fabricar perfums.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles estretes, més que les d'altres congèneres.

Del llatí dentatus, -a, -um (dentat, que té dents), al·ludint a les fulles dentades.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les fulles una mica més amples, comparades amb les de L. angustifolia.

Del llatí spica, -ae (l'espiga) –per la forma de la inflorescència– era, entre els botànics pre-linneans, nom de diverses plantes d'aquest gènere, que Linné convertí en específic, per creure que representava l'espígol per excel·lència.

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint a les inflorescències llargament pedunculades.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta, pertanyent a la illa de Càndia o Creta, al Mediterrani).

Del llatí maritimus, -a, -um (de prop del mar) per la seva habitació.

D'Olbia, nom d'una antiga colònia grega al municipi d'Hyères, a Provença, on habita. Segons Cadevall, que pren Linnè com a font, és el nom d'una de les illes d'Hyères, si bé, cap d'elles porta actualment aquest nom.

Del llatí trimestris, -e, aplicat a les plantes de fruits que maduren als tres mesos.

En deriva laxament, i és oposat a dens.

Del llatí lens, lentis, nom de la llentia en Plini, encara que també servia per anomenar altres plantes de fulles petites que recorden les llenties, com ara la llentia d'aigua (Lemna minor, lemnàcies).

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del llatí Pirenaicus, -a, -um (del Pirineu); el seu lloc principal d'habitació.

Adjectiu del llatí botànic format de Taraxacum i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir una certa semblança amb alguna espècie del gènere Taraxacum.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del grecollatí leontopodion, -ii, nom d'una planta en Plini. El nom vol dir literalment peu de lleó, del grec léon, -ontos (lleó) i poús, podós (peu), per la semblança de la inflorescència amb una pota d'un lleó.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu exclusiu lloc d'habitació.

Nom compost del grec léon, -ontos (lleó) i ourá, -ás (la cua). El naturalista Jacob Breyne, en l'obra Exoticarum ... plantarum centuria prima, referint-se a Leonotus leonurus, al·ludeix pomposament a la gàlea corol·lina que s'alça com la cua triomfal d'un coratjós lleó. Tournefort va prendre aquest mot per al seu gènere Leonurus que Linné revalidà sense pensar en cap moment en la planta de J. Breyne.                                                                  

És la Cardiaca dels botànics pre-linneans i el Marrubium Cardiaca dictum (Marrubium anomenat cardíaca) de C. Bauhin, així anomenada per haver-la emprat per a tractar les palpitacions del cor. Segons Fuchs, cardiaca, -ae és un terme del llatí botànic manllevat del nom vulgar amb què la planta era coneguda pels herbolaris, ja que es desconeixia el nom que li donaven els antics; probablement per ésser planta originària d'Europa oriental. Del llatí cardiacus, -a, -um (cardíac, relatiu al cor), derivat de cor, cordis (el cor).

Nom grecollatí d'una planta, en Plini, que sembla ser una mena de creixen silvestre (Lepidium latifolium). Estaria format amb la paraula grega lepídion, diminutiu de lepís, -ídos (esquama), entenent que fa al·lusió a la forma de les silícules d'aquestes plantes.

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llati campestris, -e (que viu al camp), derivat de campus, -i (el camp obert, la campanya), per la seva estació.

Nom del gènere Draba, aquí en aposició. Segons Cadevall, segurament Linnè l'anomenà així per recordar el seu sabor acre, com el que tenen certes plantes d'aquell gènere.

Epítet del llati botànic format de gramen, graminis (agram, gespa) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles caulinars.

Epítet compost del grec éteros (diferent, un altre) i phýllon (la fulla), fent referència a la distinta forma de les fulles radicals i les caulinars.

Del llati hirtus, -a, -um que, com hirsutus, -a,-um, significa eriçat, al·ludint als pèls que recobreixen la planta.

Del llati latifolius, -a, -um (de fulles amples), compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla), per la forma de les fulles. Correspon al grec platiphýllos. Plini fa ús de las dues denominacions.

Epítet del llatí botànic format del mot rudus, ruderis (guixots o runes) amb el sufix -alis, -e (que pertany a), per la seva estació, en descampats i sòls alterats.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), en oposició a silvestris, -e (que creix espontàniament).

Epítet del llatí botànic derivat de subula, -ae (alena) amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma linear afuada de les fulles.

Epítet toponímic format de Virgínia, per analogia amb altres, com ara hispanicum, per haver-se fet la descripció de l'espècie d'una planta recol·lectada en aquell estat nord-americà.

Nom compost del grec leukós (blanc) i ánthemon (flor), pel color blanc de les lígules.

Si bé fou el botànic francès Joseph Pitton de Tournefort (1656–1708) qui primer va donar nom a aquest gènere, en temps moderns, el nom científic d'aquest gènere fou publicat vàlidament pel botànic escocès Philip Miller (1691-1771) en 1754.

Epítet geogràfic del llatí científic que fa referència a Montpeller, ciutat francesa del Llenguadoc, anomenada en llatí Mons Pessulum, lloc d'habitació de la planta.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Maximus, -a, -um (molt gran o el més gran) és la forma del grau superlatiu de l'adjectiu llatí magnus, -a, -um (gran), per ser la de més grandària.

Dels llati pallens, -tis (pàl·lid, descolorit), per l'aspecte blanquinós de la planta.

Dedicada al botànic alemany Robert Martin Vogt (1957-), des de 2005 conservador del Jardí Botànic i del Museu Botànic de Berlín.

El nom d'aquest gènere fou creat per A.-P. De Candolle en 1805, en homenatge al naturalista francès, amic seu, Joseph Philippe François Deleuze (1753-1835).

Del llati conifer, conifera, coniferum, (que fa fruita en forma de con o pinya), fent-ne al·lusió a la forma del capítol.

Deformació del llatí ligusticum, nom d'una umbel·lífera segons Dioscòrides i Plini.

Del llati medieval officinalis,  -e, terme aplicat a les plantes amb propietats medicinals; provinent de officina, -ae, nom que rebia la dependència dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes i productes medicinals.

Apèndix membranós que presenten a la base les fulles de la família de les gramínies, just en el punt d’inserció amb la tija.

Apèndix membranós que porten vers llur base les fulles de les selaginel·les i dels isòets. 

Corol·la en forma de llengüeta d’algunes flors de les compostes de la família de les compostes (en una margarida, per exemple, són les flors externes).

Ligusticum, -i, és el nom en llatí d'una planta umbel·lífera que creix als paratges més humits i ombrívols de les muntanyes de la Ligúria, d'on li ve el nom, ligusticus, -a, -um (lígur, de la Ligúria). S'ha pensat que podria ser el Levisticum officinale o el Laserpitium siler (umbel·líferes).

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), pel verd lluent de la planta.

Ligustrum, -i és el nom llatí de l'olivereta (Ligustrum vulgare). Cadevall el fa derivar del llatí ligare (lligar) perquè de les branques flexibles es podrien fer lligams.

El gènere Ligustrum (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent a Europa.

Del llatí lílium; entre els antics, sembla que era nom de diferents monocotiledònies de flors vistoses, relacionat amb el grec leírion, nom que Teofrast aplica a plantes probablement del gènere Narcissus i potser també a l'assutzena i al lliri de mar. Al seu torn, Dioscòrides el fa servir com a nom alternatiu del krínon, que seria el lliri blanc o assutzena.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Nom del llatí medieval amb què es coneixia una mena de lliri. Es el martagon de Mattioli, que després van fer servir en sentit genèric altres botànics prelinneans. Els alquimistes, potser pel color rogenc de les flors, el relacionaren amb el planeta Mart.

Del llatí pirenaicus, -a, -um (dels Pirineus), perquè és planta pròpia dels Pirineus.

Part ampla d’una fulla, a la base de la qual hi ha el pecíol estret que la uneix a la tija (les fulles que no tenen pecíol s’anomenen sèssils).

Del grec leimónion, en llatí limonium, -ii, derivat de leimón (prat, lloc humit); Segons Dioscòrides, és el nom d'una planta que neix als prats i aiguamolls, amb fulles semblants a les de la beta (la bleda i altres plantes semblats del gènere Beta), però més llargues i tènues. Molts botànics l'han identificat amb el Limonuim vulgare.

El gènere Limonium fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu del llatí botànic, compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles semblants a les de la margaridoia (Bellis sp.)

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona, que descobrí aquesta planta prop de l'estany d'Ibars.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per les fulles verrucoses com les d'algunes herbes de l'escurçó (Echium sp.); del grec échis (escurçó).

Del llatí ferulaceus, -a, -um (semblant a la ferula o canyaferla), aquí emprat per a indicar la semblança de la panícula –molt densament ramificada– amb les fulles de la canyaferla (Ferula communis).

Espècie dedicada per G. Gussone a Frédéric de Girard (1810-1851), botànic francès que es va ocupar dels Limonium (llavors de nom genèric Statice) de la flora francesa.

Del llatí duriusculus, -a, -um (una mica dur), per les tiges, de consistència una mica dura. El mot és una forma diminutiva de durior, -us (més dur), comparatiu de durus, -a ,-um (dur, rígid).

Tremolsius, -ii és el nom dedicat per Rouy al botànic, natural de Cadaqués, Frederic Trèmols i Borrell (1831-1900), que fou catedràtic a la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, i que descobrí aquesta planta al Cap de Creus.

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, vímet), per les tiges nombroses i primetes com vergelles. Els botànics fan servir aquest sentit –amb branquetes– més que no pas l'original de llistat o ratllat.

Família que pren nom del gènere principal, Linum.

Nom del llatí medieval aplicat a diferents plantes; segons C. Bauhin, per la semblança de les fulles amb les del lli (Linum usitatissimum). En llatí clàssic, linaria, -ae era el taller on es treballava el lli (linum, -i).

El gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altres muntanyes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Epítet compost format del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), fent referència a la petitesa de les corol·les. És sinònim de parviflora, d'arrel llatina.

Del llatí simplex, -icis (simple, senzill), per la tija, generalment no ramificada.

Vegeu Kickxia commutata.

En 1768, el botànic escocès  Ph. Miller va classificar la planta que ara coneixem com Cymbalària muralis dintre del gènere Linària. Vegeu Cymbalaria.

Vegeu Kickxia elatine.

Pelisserianus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic creat per C. Linné per a dedicar aquesta espècie a l'humanista i naturalista francès Guillaume Pellicier (1490-1568), que fou bisbe de Montpeller.

Vegeu Kickxia spuria.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les flors amb línies violades, que destaquen com estries sobre el fons clar de la corol·la.

Del llatí supinus, -a, -um (supí, ajagut d'esquena), per tenir les rames ajagudes.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser comuna en gran part d'Europa.

Fulla, folíol, estípula, sèpal..., llarga i estreta, amb els marges paral·lels.

Hom fa derivar del cèltic llin, que significa llí; d'on el grecollatí linum. El gènere va ser establert per Tournefort i validat per Linnè.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva habitació a la regió alpina.

Format del llatí angustus (estret) i folium, (la fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí medieval campana, -ae, que té entre nosaltres el mateix significat, per la forma acampanada de la corol·la.

Del grecollatí kathartikós (que purifica o purga), perquè en un altre temps s'havia emprat com a purgant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de França), probablement per la primera habitació on fou estudiat.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per la seva preferent habitació.

De Narbona, ciutat ben coneguda del Llenguadoc; sens dubte, per haver-lo trobat allí.

Per la regió, les muntanyes pirinenques, on degué trobar-la Pourret.

Del gènere Salsola i la terminació grega -oídes que indica semblança, per la que té amb alguna Salsola, especialment la S. vermiculata.

Del llatí strictus, -a, -um (dret), per la direcció de les seves tiges.

Format del llatí sub (quasi, una mica) i l'adjectiu fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis, (arbust), es a dir, quasi un arbust, per l'alçària, i les tiges quasi llenyoses.

Del llatí tenuis, -e, (prim, gràcil) i folium, -ii (la fulla), per les fulles menudetes i poc consistents.

Superlatiu llatí d'usitatus (comú), per ser freqüent, cultivat i subespontani.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les glàndules de les fulles i bràctees que fan la planta agafallosa al tacte.

Nom dedicat al metge i botànic parisenc August Lippi (1678-1705). Enviat, com a metge i naturalista, dins d'una missió diplomàtica a Etiòpia, va morir assassinat durant el viatge. Però havia tingut temps d'enviar des d'Egipte una col·lecció de plantes que Tournefort va fer servir a la seva obra Istitutiones rei herbariae.

El gènere Lippia fou publicat per Linné en 1753.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primesa de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Nodiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí nodus, -i (nus, articulació) i flos, floris (flor), perquè porta les flors als nusos, en gairebé tota la llargada de la tija.

Dit de la fulla dividida que té el segment terminal més gran que els altres.

Nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta de llavors pètries que els autors posteriors han suposat que era l'herba pedrera (Lithospermum officinale). Nom compost del grec lithós (pedra) i spérma (sement), per tenir la closca del fruit molt dura, com de porcellana.

El gènere Lithospermum (Boraginaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754)

Del llatí apulus, -a, -um (propi d'Apúlia). Fabio Colonna l'anomenà Echioides lutea minima apula campestris, per ésser planta de l'Apúlia, regió d'Itàlia, i d'ací els noms de Myosotis apula de Linné i L. apulum de Vahl.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. L'adjectiu propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Dedicada al botànic italià Guglielmo Gasparrini (1804-1866), professor de les universitats de Pavia i Nàpols, que va reunir un immens herbari amb plantes de tot el món.

Del llatí fruticosus, -a, -um (com un arbust), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser una mata llenyosa.

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet del llatí botànic compost de olea, -ae (l'olivera) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles semblants a les de l'olivera.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí purpura, -ae (el color púrpura)  i caeruleum, -i (color blau cel), per les flors, de primer purpúries i, en passar-se, blaves.

f. Fruit de la mata.

Vallirana (Baix Llobregat)

adj. Arbre afectat per un llamp.

El Brull (Osona)

Cadascuna de les parts ben diferenciades d'un calze o d'una corol·la comparables als llavis d'una boca. (en deriva labiat, bilabiat).

m. Fruit del lledoner.

La Riera de Gaià (Tarragonès)

Fruit sec, provinent d’un sol carpel, que a la maturitat s’obra pels 2 costats i queda escindit en dues valves.

f. Llavor de la llentia.

Arnes (Terra Alta)

f. Fusta.

Santa Maria del Camí (Mallorca)

f. Llimona.

Prat de Comte (Terra Alta)

f. Fruit de l’arboç (llipoter).

Agullana (Alt Empordà)

f. Bosquet de llipoters.

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Fruit del lledoner.

Rajadell (Bages)

m. Arbre que puja dret, ben format i net de branques.

(Pla de l’Estany)

Dit de les peces florals no soldades entre elles ni amb les contigües, de manera que quan n’estirem una les veïnes no segueixen.

Rameta de llorer. També és sinònim de llorer.

Arbre perennifoli de la família de les lauràcies (Laurus nobilis).

v. Una planta, treure llucs.

Gramuntell (Pallars Jussà)

Veure: Lobulat, lobulada

Lòbul (m.) dorsal (adj.). Divisó del fil·lidi o del tal·lus que queda exposada a la part dorsal (en contacte amb l'aire).

Lòbul (m.) ventral (adj.). Divisó del fil·lidi o del tal·lus que queda exposada a la part ventral (en contacte amb el substrat). En alguns gèneres d'hepàtiques fol·lioses, aquest fil·lidi es pot haver plegat sobre si mateix, formant una estructura d'emmagatzematge d'aigua.

Que presenta lòbuls, és a dir porció més o menys sortint, generalment arrodonida, d'un òrgan, com ara una fulla, la corol·la d’una flor, etc.).

Cadascuna de les cavitats de què consta l’ovari o un fruit.

Gènere dedicat a Pehr Loefling (1729-1756), botànic suec, deixeble de Linné.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Anagrama de Filago. De tan en tant, alguns botànics, quan han hagut de trobar nom per a un nou gènere molt emparentat amb un altre, han fet servir aquest recurs amb la intenció de posar-hi de manifest aquest parentiu. Vegeu Phagnalon.

El gènere Logfia fou publicat per Alexandre Henri Gabriel de Cassini en 1819.

Fruit sec indehiscent (que no s’obre per deixar les granes) que a la maturitat es descompon en porcions on cadascuna conté una sola llavor.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis historiae opus novum..., (1551) i Kreutterbuch..., (1557). El nom del gènere està format amb el cognom llatinitzat, Lonicer.

És sinònim d'alpina o alpensis, dos adjectius llatins per a referir-se a allò que viu als Alps; Però alpigenus, -a -um és un neologisme construït per analogia amb el clàssic  apenninigenus, -a, -um (que a nascut i viu als Apenins).

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), perquè els fruits, les baies, son blaves, quasi negres.

Segons de Theis, al seu Glossaire de botanique, seria un nom metafòric: fulles que s'enfilen com una cabra. Del llatí capra, -ae (cabra) i folium , -ii (fulla).

Del llatí etruscus, -a, -um, que vol dir de la Toscana o Etrúria, una regió d'Itàlia, perquè la planta s'hi fa.

Del llatí implexus, -a, -um (envolicat, envoltat), perquè s'entortolliga i s'enfila a allò que té a prop.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir del Japó, perquè, essent una espècie de l'Extrem Orient, hom li va suposar aquest origen.

De l'adjectiu llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè té les baies negres.

Del grecollatí periclymenos, -i, en Dioscòrides i Plini nom d'un lligabosc, probablement Lonicera etrusca. Se'n desconeix l'origen del nom, però alguns el relacionen amb el grec periclýzo (banyar al voltant), perquè, en algunes espècies, les fulles soldades en torn a la tija recullen l'aigua formant un bassiol.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Aquest epítet és el nom, aquí en aposició, d'un antic gènere Xylosteum. Nom del llatí botànic compost del grec xýlon, -ou (fusta) i ostéon, -ou (os), fent-ne referència a les tiges fistuloses; o, segons Cadevall, a les llavors dures com ossos.

Del llatí lotus, -i i aquest de lotós, -ou, nom donat pels grecs a diverses plantes, particularment lleguminoses farratgeres, dels gèneres Lotus, Melilotus i Trifolium; però també a alguna planta aquàtica, com Nymphaea lotus i a alguns arbres i arbusts com ara Celtis australis i Zizyphus lotus.

En Linné, el gènere gramatical de Lotus fou predominantment femení. Tanmateix, avui és masculí seguint la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, sigles en anglès).

Superlatiu del llatí angustus, -a, -um (estret), pels seus llegums molt prims.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma particular de la carena de la flor, i, tal vegada, del llegum.

Del llatí decumbere (caure) per gravetat, es a dir, que s'ajeu de manera passiva.

Del llatí edulis (comestible), perquè les llavors poden menjar-se.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del llatí hispidus (eriçat), per ser planta piloso-híspida, es a dir, de pels rígids.

Del grec órnis, órnithos (ocell) i podión (peuet) diminutiu de poús (peu); la terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte), per la semblança dels llegums fasciculats amb els peus d'un ocell.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint al llarg peduncle de la inflorescència.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí tenuis (prim) i folium (fulla), pels folíols quasi linears.

Del llatí tenuis (prim), per la forma del tronc.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat a Christian Gottlieb Ludwig (1709-1773), botànic de Brieg, Silesia, contemporani de Linnè, professor a Leipzig i autor de les Institutiones regni vegetabilis 1742 i 1767.

Paraula del llatí botànic que vol dir 'sense pètals', per l'avortament normal de la corol·la.

Del llatí lunaris, -e (llunar, de la Lluna); En llatí tardà, lunaria era nom de diferents plantes que, per la forma de les fulles, dels fruits o per la lluïssor nocturna, recordaven la Lluna. En aquest cas, fa al·lusió a la forma rodona i a la brillantor nacrada de les silícules.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una espècie de cicle anual.

Del llatí lupinus, -i (el tramús o llobí), segons Virgili, a causa del fruit amargant, fent-lo derivar del grec lypé (disgust, molèstia). Hi ha qui ho deriva de lupus, i (el llop), per les fulles peludes, o perquè deixa el terreny empobrit, com si hagués devorat els seus elements nutritius; o també, al·ludint al primer comentari, per l'amargor dels seus fruits, propis de llops.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per la forma dels folíols.

De l'italià lucciola (cuca de llum), d'arrel llatina lux, lucis (llum). Cesalpino (1583) va transcriure al llatí, Herba luciola, el nom vulgar italià d'aquestes plantes, erba lucciola. Més tard, J. Bauhin, com altres botànics de l'època, les anomena Gramen luzulae i explica com el borrissol de les fulles recull la rosada de tal manera que brilla a la llum de la lluna, i, un cop esvaïda aquella, els que la busquen ja no la troben.

El gènere fou establert per de Candolle en 1805 prenent el nom d'aquell precedent.

J. M. Smith, en Flora Britannica (1801), dedicà aquesta espècie, amb el nom de Juncus Forsteri, al seu descobridor,  el banquer i naturalista anglès Edward Forster (1765-1849).

Del grecollatí lychnis, nom de diferents plantes, en especial la coronària, Lychnis coronaria; deriva del grec lýchnos (llàntia), per haver-se emprat com a ble les seves fulles cotonoses. Segons altres autors, per la forma del calze o de la càpsula.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que en altres èpoques se'n feia.

Del grec di (dos) i oikós (casa) perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Del llatí diurnus, -a, -um (diurn, de dia), perquè obre les flors només de dia.

Del llatí flos, floris (la flor) i cuculus, -i (el cucut), per haver-se cregut que aquest ocell escopia al peu d'aquesta planta; la suposada saliva, però, és una simple extravasació de la saba produïda per les picadures d'uns insectes hemípters del gènere Aphrophora.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa. Del grec di (dos) i oikós (casa), perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Del llatí seges, segetis (camps sembrats), per la seva ordinària estació.

Nom derivat del grec lýkios, -a, -on (de Lícia, antiga regió grega d'Àsia Menor). Dioscòrides i Plini anomenaven lycium diversos arbustos espinosos que creixien en aquesta regió i dels quals s'extreia un suc medicinal -probablement eren plantes del gènere Rhamnus-, però també una altra, indicum lycium, procedent de l'Índia, que podria ser Acacia Catechu (Leguminosae).

El nom genèric Lycium fou adoptat per Linné en 1737, sense donar-ne cap raó, en  substitució de Jasminoides de G. Nissole (1711).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, en contraposició a les altres espècies linneanes, que són exòtiques.

Del gènere Lycopodium.

Del grec lýcos (llop) i pódion (peuet) diminutiu de poús, podós (peu); lycopodium (peuet de llop) era el nom prelinneà d'una d'aquestes plantes, dites també pes ursi o ursinus (peu d'ós), pes leoninus (peu de lleó), etc., per les tiges atapeïdes de fulles fines com pèls. Segons Dodonaeus, del nom popular d'aquestes plantes a Bèlgica, perquè l'extrem de les branques s'assembla al peu d’un llop.

Lycopsis, -idis és el nom grecollatí d'una planta compost del grec lýcos, -ou (el lobo) i, segons alguns, ópsis (aspecte, aparença externa), per ser planta molt vellosa; segons uns altres, el segon component seria el verb hápto, en futur hápso (collar, atacar), es a dir, 'que ataca al llop', malgrat no ser planta verinosa. Segons Dioscòrides i Plini, era una planta tota ella asprosa, de fulles semblants a les de l'enciam, però més llargues i grosses, i de tija llarga i erecta amb moltes ramificacions, amb flors petites de color porpra, que s'ha suposat que era una llengua de bou (Echium italicum).

El nom genèric Lycopsis fou establert per Linnè (1737), sense donar-ne cap raó, en substitució d'Echioides de Tournefort (1703) i Rivinus en Ruppius (1718).

Terme del neollatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

El nom Lycopus el va fer servir per primer cop Leonhart Fuchs en 1545 com a sinònim de la Cardiaca o herba de mal de cor (Leonurus cardiaca). Tournefort en desautoritzà aquest ús, però aprofità el nom per a un nou gènere de plantes que, més endavant, Linné revalidà. I el mateix Tournefort explica que el nom ve dels mots grecs lýkos, -ou (llop) i poús, podós (peu, pota), com si diguéssim "planta semblant a una pota de llop"; Potser per la remota semblança de les fulles d'aquesta planta amb el peu d'aquella bèstia.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta europea.

Lysimachia, -ae és el nom llatí que antigament rebien diferents plantes: segons Plini, seria la salicària (Lytrum salicaria); en Dioscòrides, segons C. Bauhin, seria la de flors grogues, Lysimachia lutea major (Lysimachia vulgaris); però també s'ha aplicat a Parietaria officinalis. Plini n'atribueix el descobriment al rei Lisímac (no diu quin d'ells) i cita també la llegenda segons la qual la planta apaivaga els bous que es barallen al coble, com denota l'etimologia de lysimachia, del grec lýsis (separació, dissolució) i máche (lluita).

El gènere Lysimachia fou publicat per Carl Linné a Species Plantarum, 1753.

Ephemeron o Ephemerum és el nom que Plini i Dioscòrides donaven a una planta de tija i fulles de lliri i flors blanques o blaves. Ephémeros, en grec, significa 'd'un sol dia, efímer', com si diguéssim, flor d'un dia. Diferents autors pre-linneans designaren també així aquesta espècie, nom que Linné en va mantenir com a epítet, en aposició, en el seu sistema binomial.

Nemorum és la forma del genitiu plural del mot llatí nemus, -oris (el bosc), és a dir, Lysimachia dels boscos; per fer-se, aquesta planta, a les boscúries.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser espècie comuna i vulgar en la major part d'Europa.

De Lythrum, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Del grec lýthros, -ou (sang vessada), al·ludint, potser, al color purpuri de les flors. En el Pseudo-Dioscòrides és nom alternatiu de lysimácheios o lysimáchios, que, en Dioscòrides, sembla que seria Lysimachia vulgaris i també Lythrum salicaria; i, en Plini, només aquesta, però amb el nom de lysimachia.

Linnè, en Philosophia Botanica, diu que canvia el gènere Salicaria de Tournefort per Lythrum, i que pren el nom del “lýthron” de Dioscórides –mot que, com a nom de planta, no apareix al susdit autor ni tampoc en el Pseudo-Dioscòrides–; i, finalment, el relaciona amb el llatí cruor, -oris (crúor, sang que brolla d'una ferida).

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, tortuós), perquè les tiges adopten aquesta disposició.

Dedicada a John Graeffer (1746-1809), botànic alemany, autor d'un catàleg descriptiu de més de 1.100 plantes.

Adjectiu compost d'Hyssopus, nom d'una labiada, l'hisop, i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Salicaria es un nom del llatí botànic, aquí en aposició, compost de salix, salicis (el salze) i el sufix -árius, -a, -um (que té relació amb); probablement per la seva estació, com la dels salzes.

Adjectiu compost de Thymus (la farigola o timó) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.