Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Ecballium | Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació. |
Etimològic |
Ecballium elaterium | Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors. |
Etimològic |
Echinophora | Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació. |
Etimològic |
Echinophora spinosa | Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa. |
Etimològic |
Echinops | Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó. El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754. |
Etimològic |
Echinops ritro | Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb E. sphaerocephalus. |
Etimològic |
Echinops sphaerocephalus | Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans. |
Etimològic |
Echinopsilon | Mot del llatí botànic compost del grec echiné (espina) i psilós (gràcil), per les espinetes que envolten el fruit. |
Etimològic |
Echinopsilon reuterianus | Dedicada per Boissier al seu company G. F. Reuter, que descobrí aquesta planta als oliverars de Lleida. |
Etimològic |
Echinospermum | Del grec echínos, -ou (eriçó) i spérma, -atos (llavor), al·ludint als fruits eriçats d'agullons, d'aquestes plantes. El gènere Echinospermum fou creat per Peter Olof Swartz. |
Etimològic |
Echinospermum lappula | Forma diminutiva del llatí lappa, -ae (la llapassa), fent referència als fruits, que s'arrapen com la llapassa. No concorda amb el nom genèric perquè és un nom, aquí en aposició, pres del que havien donat a la planta botànics anteriors. |
Etimològic |
Echium | Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó. El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754). |
Etimològic |
Echium calycinum | Adjectiu format del grec kályx, -ykos (closca, calze) i el sufix -inos (que en té), per la preponderància del calze, acrescent, en la flor. |
Etimològic |
Echium creticum | Del llatí creticus, -a, -um (de Creta o que hi viu), perquè la planta viu a l'illa de Creta. |
Etimològic |
Echium italicum | Del llatí italicus, -a, -um (de Itàlia o que hi viu), per ésser planta que creix a Itàlia. |
Etimològic |
Echium sabulicola | Epítet del llatí botànic que significa 'que habita a la sorra'; derivat del llatí sabulo, -onis (sorra grossa) amb el sufix -cola (que viu a), format del llatí incola, -ae (habitant, resident), fent referència a les sorres costaneres on acostuma a viure la planta. |
Etimològic |
Echium vulgare | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa. |
Etimològic |
Echium vulgare subsp. argentae | Mot relacionat amb el llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. Per alguna raó desconeguda aquest nom s'ha fet terminar en -ae de forma anòmala, en comptes de la forma neutra -argenteum (argentat)- de l'adjectiu argenteus, -a, -um, com correspondria.
|
Etimològic |
Efímer, efímera | adj. De molt curta durada. |
Briòfits |
Eglandular | Que no té glàndules (oposat a glandulós). |
Plantes vasculars |
Eix central | m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi. |
Briòfits |
Eixonar | Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. | Etnobotànica |
Elàters | m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques. |
Briòfits |
Elatine | Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació. |
Etimològic |
Elatine alsinastrum | D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança. |
Etimològic |
Elatine fabri | Etimològic | |
Elatine hexandra | Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams. |
Etimològic |
Elatine macropoda | Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles. |
Etimològic |
Elatine paludosa | De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació. |
Etimològic |
Elatiniaceae (Elatiniàcies) | De Elatine, gènere d'on pren el nom. |
Etimològic |
Elymus | Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides. |
Etimològic |
Elymus repens | Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant. |
Etimològic |
El·lipsoidal | adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules. |
Briòfits |
El·líptic, el·líptica | adj. Que té forma d'el·lipse. |
Briòfits |
Emarginat, emarginada | Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund. |
Plantes vasculars |
Embeçat | adj. Apoderat pels bedolls. Sorteny (Andorra) |
Etnobotànica |
Embeinador | Qué té beina. |
Plantes vasculars |
Embeinador, embeinadora | adj. Que presenta una beina basal. |
Briòfits |
Emboscat | adj. Boscat. Benasc (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Embosquir-se | v. Convertir-se en bosc. Perejaume, Obreda p 53 |
Etnobotànica |
Embraçar | v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Embrossegat | adj. Indret moblat amb vegetació que no arriba a ser arbòria i dificulta transitar-hi. Tuixén (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Emergent | adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials. |
Briòfits |
Emparrar | v. Asprar. Posar aspres. Arenys de Lledó (Matarranya |
Etnobotànica |
Empelt | m. Inserir (una part d'un arbre proveïda d'una o més gemmes) en una branca o tronc d'un altre arbre. Cocentaina (Comtat) |
Etnobotànica |
Empeltar | v. Fer empelts. Cocentaina (Comtat) |
Etnobotànica |
Enclevat | adj. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra. Boí (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Endocarpi | Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol. |
Plantes vasculars |
Endostoma | m. En els peristomes dobles, peristoma intern. |
Briòfits |
Endressia | Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya. |
Etimològic |
Endressia pyrenaea | Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um. |
Etimològic |
Endressia pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Enervi, enèrvia | adj. Sense nervi |
Briòfits |
Enervi, enèrvia | Desproveït de nervis o sense nervis manifestos. |
Plantes vasculars |
Englà | m. Fruit d'alzines i roures. Biscarri (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Englà | m. Gla de roure. Estimariu (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Englevat | adj. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Enherbat | adj. Cobert d’herba. Besalú (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Enramat | adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada. Margalef (Priorat). Heura enramada. |
Etnobotànica |
Ensiforme | En forma d'espasa. |
Plantes vasculars |
Enter | Plantes vasculars | |
Enter, entera | adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents. |
Briòfits |
Entrenús | Plantes vasculars | |
Epicarpi | Plantes vasculars | |
Epífit, epífita | adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust. |
Briòfits |
Epigin, epígina | Dit de la flor d’ovari ínfer. |
Plantes vasculars |
Epilobium | Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la. |
Etimològic |
Epilobium alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes. |
Etimològic |
Epilobium alsinifolium | Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella) |
Etimològic |
Epilobium anagallidifolium | Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia. |
Etimològic |
Epilobium angustifolium | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies. |
Etimològic |
Epilobium duriaei | Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria. |
Etimològic |
Epilobium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats. |
Etimològic |
Epilobium lanceolatum | Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Epilobium molle | Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte. |
Etimològic |
Epilobium montanum | Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies. |
Etimològic |
Epilobium obscurum | Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons. |
Etimològic |
Epilobium origanifolium | Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga. |
Etimològic |
Epilobium palustre | Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta. |
Etimològic |
Epilobium parviflorum | Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.
|
Etimològic |
Epilobium roseum | Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors. |
Etimològic |
Epilobium spicatum | Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa. |
Etimològic |
Epilobium tetragonum | Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija. |
Etimològic |
Epilobium trigonum | Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija. |
Etimològic |
Epilobium virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. |
Etimològic |
Equisetaceae (Equisetàcies) | Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer. |
Etimològic |
Equisetum | Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15. |
Etimològic |
Equisetum telmateia | Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ). |
Etimològic |
Erecte, erecta | Que creix recte (és oposat a decumbent). |
Plantes vasculars |
Erica | Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles. |
Etimològic |
Erica arborea | Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres. |
Etimològic |
Erica cinerea | Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.
|
Etimològic |
Erica multiflora | Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors. |
Etimològic |
Erica scoparia | Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc. |
Etimològic |
Erica tetralix | Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc. |
Etimològic |
Erica vagans | Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc. |
Etimològic |
Ericaceae (Ericàcies) | D'Erica nom del gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Eriçat, eriçada | Cobert de pèls rígids. |
Plantes vasculars |
Ericoide | Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc. |
Plantes vasculars |
Eriçonal | m. Lloc poblat d'eriçó groc. Gia (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Erigeron | En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies. El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis |
Etimològic |
Erigeron acer | Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant. |
Etimològic |
Erigeron alpinus | Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. |
Etimològic |
Erigeron annuus | Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any. |
Etimològic |
Erigeron glabratus | Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres. |
Etimològic |
Erigeron karvinskianus | A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà. |
Etimològic |
Erigeron uniflorus | Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta. |
Etimològic |
Erigeron uniflorus subsp. aragonensis | Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Erinacea | Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons. |
Etimològic |
Erinacea anthyllis | Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea. |
Etimològic |
Erinacea pungens | Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants. |
Etimològic |
Erinus | Al Pseudo-Dioscòrides i altres llocs, erínos (erinus, en llatí) és el nom d'una planta indeterminada. Sens dubte és una corrupció del grec echínos, -ou (l'eriçó). Algun botànic pre-linneà l'aplicà per a l'espècie Erinus alpinus, que no té res a veure amb l'anterior, segurament pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. Seguint aquest criteri, Linné (1737) va establir el gènere Erinus en substitució de l'Ageratum de Tournefort, dient només que havia pres el nom de Dioscòrides. |
Etimològic |
Erinus alpinus | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure en llocs alpins d'Europa i Àfrica. |
Etimològic |
Eriòpode | Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium). |
Plantes vasculars |
Erodium | Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au. |
Etimològic |
Erodium botrys | Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Erodium cavanillesii | Dedicada al botànic valencià Cavanilles. |
Etimològic |
Erodium chium | De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu). |
Etimològic |
Erodium ciconium | Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au. |
Etimològic |
Erodium cicutarium | Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Erodium glandulosum | Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos. |
Etimològic |
Erodium jacquinianum | Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional. |
Etimològic |
Erodium laciniatum | Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles. |
Etimològic |
Erodium macradenum | Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos. |
Etimològic |
Erodium malacoides | Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva. |
Etimològic |
Erodium moschatum | Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals. |
Etimològic |
Erodium petraeum | Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres. |
Etimològic |
Erodium romanum | Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen. |
Etimològic |
Erodium rupestre | Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació. |
Etimològic |
Erodium tenuisectum | Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes. |
Etimològic |
Erodiun supracanum | Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles. |
Etimològic |
Erophila | Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera. |
Etimològic |
Erophila verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració. |
Etimològic |
Eruca | Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga). |
Etimològic |
Eruca sativa | Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors. |
Etimològic |
Eruca vesicaria | Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer. |
Etimològic |
Erucastrum | Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant. |
Etimològic |
Erucastrum gallicum | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta. |
Etimològic |
Erucastrum nasturtiifolium | Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium. |
Etimològic |
Erucastrum pollichii | Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu. |
Etimològic |
Ervum | Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa. |
Etimològic |
Ervum pubescens | Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts. |
Etimològic |
Ervum ervilia | En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla. |
Etimològic |
Ervum gracile | Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble. |
|
Ervum hirsutum | Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.
|
Etimològic |
Ervum lens | Del llatí lens, lentis, (la llentia). |
Etimològic |
Ervum nigricans | Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós. |
Etimològic |
Ervum tetraspermum | Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum. |
Etimològic |
Eryngium | Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere. |
Etimològic |
Eryngium bourgatii | Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767). |
Etimològic |
Eryngium campestre | Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment. |
Etimològic |
Eryngium maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes. |
Etimològic |
Erysimum | Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar). |
Etimològic |
Erysimum aurigeranum | Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom. |
Etimològic |
Erysimum australe | Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e. |
Etimològic |
Erysimum cheiranthoides | Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer. |
Etimològic |
Erysimum grandiflorum | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors. |
Etimològic |
Erysimum grandiflorum subsp. collisparsum | Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar). |
Etimològic |
Erysimum hieracifolium | Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides. |
Etimològic |
Erysimum longifolium | Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles. |
Etimològic |
Erysimum ochroleucum | Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós). |
Etimològic |
Erysimum pumilum | Forma adjectivada del llatí pumilus, -i (nan), per la seva curta alçària. |
Etimològic |
Erysimum repandum | Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles. |
Etimològic |
Erysimum sylvestre | Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Erysimum sylvestre subsp. pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació. |
Etimològic |
Erysimum virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara. |
Etimològic |
Esbessar-se | v. Caure una o més besses d’un arbre. El Brull (Osona) |
Etnobotànica |
Esbrancar | v. Tallar o esqueixar-se les branques d'un arbre. Vilanova de Formiguera (Capcir) |
Etnobotànica |
Esca | f. Secreció solidificada dels ametllers. Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Escabessar | v. Un arbre perdre una part o la totalitat de la capça. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Escabre, escabra | Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre). |
Plantes vasculars |
Escapus | Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma. |
Plantes vasculars |
Escardar | v. Podar els pins. Guardarmar (Baix Vinalopó) |
Etnobotànica |
Escardell | m. Suro que s'ha pelat per segona vegada. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Escardell | f. Panna de suro que es treu per segona vegada. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Escariós, escariosa | De consistència membranosa i més o menys translúcid. |
Plantes vasculars |
Escarrassar | v. Caure de natural o fer caure les fulles d’una planta. Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà). El fred escarrassa els roures. |
Etnobotànica |
Escarrollar | v. Aplegar els carrolls. Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Escassar | v. Podar un arbre. Jou (Pallars Sobirà) |
Etnobotànica |
Escatir | v. Esporgar oliveres, suros.... La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Esclariat | m. Dit d'un vegetal del qual n'hi ha pocs. Lladó (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Esclatar | v. Obrir-se una flor. Castelldans (Garrigues) |
Etnobotànica |
Esclerofil·la | Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies. |
Plantes vasculars |
Esclofa | f. Escorça. Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Esclova | f. Clofolla, clova. Coberta que protegeix la llavor o bé el fruit, total o parcialment (essent al part externa del fruit), i que se'n separa amb certa facilitat. Santa Coloma de Farners (Selva). L'esclova dels pinyons. |
Etnobotànica |
Esclòvia | f. Clofolla, clova. Coberta que protegeix la llavor o bé el fruit, total o parcialment (essent al part externa del fruit), i que se'n separa amb certa facilitat. Santa Coloma de Farners (Selva) |
Etnobotànica |
Escollar | v. Mirada que el cap de colla dels esllemenadors dona a una olivera o ametller per fer veure com s’ha de procedir a l’hora de treure branques i rama. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Escorça | f. Coberta externa dels troncs, de les branques i de les arrels de les plantes llenyoses. Fals (Bages) |
Etnobotànica |
Escorçar | v. Llevar l'escorça d'un arbre. Cabrera d'Igualada (Anoia)) |
Etnobotànica |
Escorfa | f. Clovella d'ametlla. Alcalà de la Jovada (Marina Alta) |
Etnobotànica |
Escorxa | f. Escorça. Coberta externa dels troncs, de les branques i de les arrels de les plantes llenyoses. Aqullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Escorxa | f. Escorpit. La segona pela del suro, situada entre l'escorça externa i el cos de l'arbre. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Escorxar | v. Treure d'escorça (escorxa) d'un arbre. Lliurona (alt Empordà) |
Etnobotànica |
Escudet | Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada. |
Plantes vasculars |
Escuixat | m. Arbre que té alguna cuixa (bessa) trencada. Montpolt (Solsonès) |
Etnobotànica |
Escutel·liforme | En forma de petit escut. |
Plantes vasculars |
Esllemenador | m. Persona que esllemena. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Esllemenar | v. Esporgar oliveres i ametllers. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Esnovar | v. Treure els nous (rebrots que surten a les branques) d'oliveres i ametllers després d'haver-los esllemenat. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Espadat | m. Arbre de tronc alt i recte. Biscarri (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Espàdix | Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme). |
Plantes vasculars |
Espàrrec | m. Brot tendre de l'esparreguera. Caseres (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Espars | Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior. |
Plantes vasculars |
Espata | Bràctea que envolta l’espàdix. |
Plantes vasculars |
Espatulat, espatulada | Fulla que té forma d’espàtula. |
Plantes vasculars |
Espelagrinar | v. Treure (llevar) el primer suro d'un arbre (el pelagrí). Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Espellonar | v.Treure el pelló d'un vegetal. La Jonquera (Alt Empordà). Espellonar castanyes. |
Etnobotànica |
Esperó | Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar. |
Plantes vasculars |
Espessegall | m. Espessetat de plantes. Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Espiciforme | En forma d'espiga o que s’hi assembla. |
Plantes vasculars |
Espiga | Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.
Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.
Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.
|
Plantes vasculars |
Espigonet | f. Diminutiu d'espiga. Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Espigueta | Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga. |
Plantes vasculars |
Espina | Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses). |
Plantes vasculars |
Espinorc | m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo. (Empordà) |
Etnobotànica |
Espior | m. Espiorc. Tros d'una branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Espiorc | Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a un arbre en esporgar-lo. (Pla de l'Estany) |
Etnobotànica |
Espirnoc | m. Espiorc. Tros de branca del voltant d'un o dos pams que es deixa a la soca d'un arbre en esporgar-lo. (Pla de l'Estany) |
Etnobotànica |
Esplet | m. Collita. Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Espollissar | v. Treure els pollissos (rebrots que surten a les rabasses de les oliveres). Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Espora | f. Estructura unicel·lular haploide produïda en un esporangi. Tenen una forma més o menys esfèrica. |
Briòfits |
Esporangi | A les falgueres l’òrgan productor d’espores. |
Plantes vasculars |
Esporgar | v. Tallar les branques i altres elements sobrers dels pins. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Esporgar | v. Tallar les branques i altres elements sobrers d'oliveres i ametllers. Gandesa (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Esporgoner | m. Arbre de brancada espessa i densa que ofega les plantes que podrien fer-se al dessota. Santa Fe del Montseny (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Esporocarp | En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis. |
Plantes vasculars |
Esporofil·le | Fulla fèrtil que porta els esporangis. |
Plantes vasculars |
Esquama | Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).
A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes. |
Plantes vasculars |
Esquames ventrals | Esquames (f.) ventrals (adj.) Estructura uniestratosa, amb forma de fil·lidi, sovint hialina o vermellosa. Les esquames ventrals són freqüents a la cara ventral de les hepàtiques tal·loses. |
Briòfits |
Esquizocarp | Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor. |
Plantes vasculars |
Estam | Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len. |
Plantes vasculars |
Estaminodi | Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc. |
Plantes vasculars |
Estarna | f. Llenca de fusta. Boí (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Estella | f. Tros de fusta tallada o esqueixada pel llarg. Adraén (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Estel·lat, estel·lada | Plantes vasculars | |
Estendard | Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies. |
Plantes vasculars |
Estenoc | m. Branquilló sec i llenyós. Saurí (Pallars Sobirà) |
Etnobotànica |
Estepar | f. Comunitat d'estepes blanques. El Carxe (Carxe) |
Etnobotànica |
Estepar | f. Lloc amb estepes. Riudarenes (Selva) |
Etnobotànica |
Estesa | f. Superfície coberta per la capçada d'un arbre. Vilafant (Alt Empordà). L'Alzina de la Font de Can Maçanet porta molta estesa. |
Etnobotànica |
Estigma | Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len. |
Plantes vasculars |
Estil | Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma. |
Plantes vasculars |
Estilopodi | A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit. |
Plantes vasculars |
Estipel·la | Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal. |
Plantes vasculars |
Estípit | - Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres. - Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.) |
Plantes vasculars |
Estípula | Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat). |
Plantes vasculars |
Estirat | adj. Dit d'un arbre prim i llarg. Vilada(Berguedà) |
Etnobotànica |
Estoló | Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer) |
Plantes vasculars |
Estoma | m. Estructura epidèrmica, present en molses i antocerotes, formada per dues cèl·lules reniformes que limiten una petita obertura. |
Briòfits |
Estròbil | Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme). |
Plantes vasculars |
Eucalyptus | Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi. |
Etimològic |
Eucalyptus globulus | Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició. |
Etimològic |
Euonymus | Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus). |
Etimològic |
Euonymus europaeus | Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació. |
Etimològic |
Euonymus latifolius | Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere. |
Etimològic |
Euonymus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna. |
Etimològic |
Eupatorium | Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge. |
Etimològic |
Eupatorium cannabinum | Del llatí cannabinus, -a, -um (de cànem), derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem. |
Etimològic |
Euphorbia | Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo. Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes. |
Etimològic |
Euphorbia amygdaloides | En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller. |
Etimològic |
Euphorbia biumbellata | Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades. |
Etimològic |
Euphorbia characias | Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats. |
Etimològic |
Euphorbia cyparissias | Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans. |
Etimològic |
Euphorbia exigua | Del llatí exiguus, -a, -um (petit, curt), per ser una planta molt petita. |
Etimològic |
Euphorbia flavicoma | Del llatí flavicomus, -a, -um (de cabells rossos), adjectiu compost de flavus, -a, -um (groc) i coma, -ae (cabellera), al·ludint a la inflorescència de color verd groguenc. |
Etimològic |
Euphorbia flavicoma subsp. brittingeri | Dedicada al naturalista alemany Christian C. Brittinger (1795-1869). |
Etimològic |
Euphorbia helioscopia | Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol. |
Etimològic |
Euphorbia lathyris | Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie. |
Etimològic |
Euphorbia nicaeensis | Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió. |
Etimològic |
Euphorbia nutans | Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda. |
Etimològic |
Euphorbia paralias | Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans. |
Etimològic |
Euphorbia peplus | Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie. |
Etimològic |
Euphorbia segetalis | Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu). |
Etimològic |
Euphorbia serrata | Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles. |
Etimològic |
Euphorbia sylvatica | Del llatí sylvaticus, -a, -um (del bosc), perquè sol fer-se en llocs ombrosos. |
|
Euphorbia terracina | De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier. |
Etimològic |
Euphrasia | Euphrasia és el nom del llatí medieval que, amb nombroses variants, aplicaven a la Euphrasia officinalis molts botànics antics, com Dodonaeus, Fuchsius, Lobelius, etc., segons els quals aquesta planta la feien servir els metges des de molt antic per a curar les malalties dels ulls. Del grec euphrasía, -as (alegria, joia), com dient "delit dels ulls", o pel goig que fa a aquells que saben emprar-la per a aclarir la vista. |
Etimològic |
Euphrasia alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes. |
Etimològic |
Euphrasia hirtella | Forma diminutiva del llatí hirtus, -a, -um (pelut); com si diguéssim peludeta. |
Etimològic |
Euphrasia minima | Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per l'exigüitat de la planta. |
Etimològic |
Euphrasia nemorosa | Del llatí nemorosus, -a, -um (abundant en boscos) aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), al·ludint a l'estació d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Euphrasia rostkoviana | Dedicada al botànic alemany Friedrich W. G. Rostkovius (1770-1848), metge de Stettin (actual Polònia), autor d'una monografia dels joncs. |
Etimològic |
Euphrasia salisburgensis | Adjectiu geogràfic derivat de Salisburgum, nom en llatí medieval de la ciutat austríaca de Salzburg, per haver estat trobada la planta en aquesta localitat. |
Etimològic |
Euphrasia stricta | Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), per la tija dreta i rígida. |
Etimològic |
Euphrasia stricta subsp. pectinata | Del llatí pectinatus, -a, -um (pentinat), per les dents de les fulles, amb arestes paral·leles, com pentinades. |
Etimològic |
Evax | Nom d'origen poc clar. Estaria dedicat a un metge o rei de l'Aràbia, contemporani de Neró que, segons Plini el Vell, va escriure l'obra De Simplicium Effectibus (sobre l'eficàcia de les plantes). En llatí clàssic, evax és una exclamació d'alegria, com 'visca'. |
Etimològic |
Evax lusitanica | Lusitanicus, -a, -um (de Portugal) és un epítet geogràfic del llatí botànic format per analogia amb altres com ara hispanicus o gallicus. L'adjectiu propi del llatí clàssic es lusitanus, -a, -um. Fa referència al seu lloc d'habitació, perquè s'hi va trobar el tipus d'aquesta espècie, no pas perquè en sigui exclusiva. |
Etimològic |
Evax pygmaea | Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les reduïdes dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus. |
Etimològic |
Evonymus | Vegeu Euonymus. Euonymus o evonymus és un manlleu llatí del grec euónymos, compost de eu (bo) i ónoma, -atos (nom). Segons les normes sobre nomenclatura botànica de l'ICN, els noms o epítets derivats de mots grecs que inclouen el diftong eu s'han de transcriure per eu a les formes llatinitzades, i no pas per ev. En llatí clàssic no existien les lletres j i v, que es van introduir durant el Renaixement per poder distingir gràficament els sons semivocàlics d'i i u davant una altra vocal. Per això als diccionaris i en altres publicacions podem trobar la forma Evonymus. També convé saber que en llatí clàssic la u majúscula o capital s'escriu "V". Així podem trobar escrit en una mateixa obra EVONYMVS o Euonymus, seguint el criteri tipogràfic clàssic, sense cap ambigüitat ni contradicció; Vegi's C. Linné, Sys. pl. (1779), I. 554. Però, altres autors, tot seguint el criteri tipogràfic modern, deixen clar, fins i tot quan fan servir lletres capitals, no només com s'ha d'escriure sinó també com s'ha de pronunciar; Vegi's C. Bauhin, Pinax (1671), 428. |
Etimològic |
Exaculum | Nom del llatí botànic que adopta la forma diminutiva de exacum, -i, que, segons Plini, era el nom que els celtes donaven a la planta que ell anomenava centaurium lepton (del grec leptós, -é, -ón = prim, fi, petit), que correspondria a diferents plantes del gènere Centaurium. El mateix Plini explica que els gals l'anomenaven així perquè, quan hom el beu, fa fora del cos tots els tòxics i metzines que el fan mal; El nom estaria relacionat amb el verb llatí exigere (fer fora). El gènere Exaculum fou creat per T. Caruel (1886) sobre la base del Exacum pusillum de De Candolle. |
Etimològic |
Exaculum pusillum | Del llatí pusillus, -a, -um (petitó) diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per tractar-se d'una planteta menuda. |
Etimològic |
Exsert, exserta | Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals. |
Plantes vasculars |
Extravaginal | En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal). |
Plantes vasculars |
Extrors | Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors). |
Plantes vasculars |