Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Daphne | Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer. |
Etimològic |
Daphne gnidium | Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne. |
Etimològic |
Daphne laureola | És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí. |
Etimològic |
Daphne mezereum | Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta. |
Etimològic |
Dàtil | m. Fruit de la palmera (Chamaerops humilis). Ardenya (Tarragonès) |
Etnobotànica |
Datura | Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547. El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos". |
Etimològic |
Datura ferox | És l'Stramonium sive Datura ferox dels antics botànics (prelinneans), així anomenada per les espines del fruit molt robustes; del llatí ferox, -ocis (fer, cruel). |
|
Datura stramonium | Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques). |
Etimològic |
Daucus | Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals. |
Etimològic |
Daucus carota | Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada. |
Etimològic |
Daucus durieua | Etimològic | |
Daucus gingidium | Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició. |
Etimològic |
Daucus maritimus | Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis. |
Etimològic |
Decidu, decídua | adj. Caduc. |
Briòfits |
Decumbent | És oposat a erecte. |
Plantes vasculars |
Decurrència | f. Característica d'una estructura que s'extén per sota del seu punt d'inici. Per exemple, els fil·lidis amb base decurrent s'extenen al llarg del caulidi i els àpex hialins s'extenen pel marge. |
Briòfits |
Decurrent | adj. Que es perllonga cap avall unit a l'òrgan en què s'insereix. Sovint fa referència a la base dels fil·lidis que recorre soldada al caulidi, dels marges o del mateix fil·lidi; o de la punta hialina d'un fil·lidi que recorre els marges d'aquest. |
Briòfits |
Decurrent | Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija. |
Plantes vasculars |
Decussat, decussada | Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior. |
Plantes vasculars |
Deflex, deflexa | Girat o corbat cap avall. |
Plantes vasculars |
Dehiscència | Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes). |
Plantes vasculars |
Dehiscent | adj. Que s'obra espontàniament. Dit de la càpsula que s'obre regularment per un opercle o per valves. |
Briòfits |
Delphinium | De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.
|
Etimològic |
Delphinium peregrinum | Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió. |
Etimològic |
Delphinium pubescens | Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens. |
Etimològic |
Delphinium ajacis | Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs. |
Etimològic |
Delphinium cardiopetalum | Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals. |
Etimològic |
Delphinium elatum | Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc. |
Etimològic |
Delphinium staphisagria | Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre. |
Etimològic |
Delphinium verdunense | Fa referència a la localitat francesa de Verdun. |
Etimològic |
Deltoide | Fulla. |
Plantes vasculars |
Dendriforme | adj. Ramificat semblantment a un arbre. |
Briòfits |
Dent (càpsula) | f. Cada una de les porcions en què es divideix un persitoma senzill o l'exostoma d'un de doble. |
Briòfits |
Dent (fil·lidi) | f. Projecció petita i aguda, especialment la del marge d'un fil·lidi. |
Briòfits |
Dentaria | Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies). |
Etimològic |
Dentaria digitata | Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats. |
Etimològic |
Dentaria pinnata | Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica, |
Etimològic |
Dentat, dentada | adj. Proveït de dents. |
Briòfits |
Dentat, dentada | Plantes vasculars | |
Denticulat, denticulada | adj. Finament proveït de dents. |
Briòfits |
Denticulat, denticulada | Que té petites dents. |
Plantes vasculars |
Denudat, denudada | adj. Dit del caulidi nu desposseït de forma natural dels fil·lidis. |
Briòfits |
Depauperat, depauperada | adj. Regruat, pobrament desenvolupat. |
Briòfits |
Descimalar | v. Podar qualsevol planta, especialment les parts més altres (els cimals). Cocentaina (Comtat)) |
Etnobotànica |
Descurainia | Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès. El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836). |
Etimològic |
Descurainia sophia | Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum. |
Etimològic |
Desfullar | v. Una planta llevar-li o perdre les fulles. La Jonquera (Alt Empordà). Desfullar els rims. |
Etnobotànica |
Dethawia | Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle. |
Etimològic |
Dethawia splendens | Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant. |
Etimològic |
Devesa | f. Terreny amb herba i arbres, sobretot destinat a pastura. Bergús (Bages) |
Etnobotànica |
Diadelf, diadelfa | Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam). |
Plantes vasculars |
Dialipètal, dialipètala | De pètals lliures (és oposat a gamopètal). |
Plantes vasculars |
Dialisèpal,dialisèpala | De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal) |
Plantes vasculars |
Dianthus | Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa. |
Etimològic |
Dianthus armeria | Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria. |
Etimològic |
Dianthus attenuatus | Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex. |
Etimològic |
Dianthus barbatus | Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi. |
Etimològic |
Dianthus brachyanthus | Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes. |
Etimològic |
Dianthus broteri | Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior. |
Etimològic |
Dianthus carthusianorum | Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum. |
Etimològic |
Dianthus caryophyllus | Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos. |
Etimològic |
Dianthus catalaunicus | Per la seva habitació a Catalunya. |
Etimològic |
Dianthus ciliatus | Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades. |
Etimològic |
Dianthus costae | Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic valencià Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864). |
Etimològic |
Dianthus deltoides | Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals. |
Etimològic |
Dianthus hyssopifolius | Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis. |
Etimològic |
Dianthus longicaulis | Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga. |
Etimològic |
Dianthus monspessulanus | Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum. |
Etimològic |
Dianthus neglectus | Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores. |
Etimològic |
Dianthus prolifer | Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades. |
Etimològic |
Dianthus pungens | Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents. |
Etimològic |
Dianthus saxifragus | Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Dianthus seguieri | Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745. |
Etimològic |
Dianthus seguieri subsp. requienii | Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851). |
Etimològic |
Dianthus serratus | Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals. |
Etimològic |
Dianthus subacaulis | Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts. |
Etimològic |
Dianthus subulatus | Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena. |
Etimològic |
Dianthus superbus | Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses. |
Etimològic |
Dianthus valentinus | Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica. |
Etimològic |
Dicasi | Cima en què cada eix produeix dues branques oposades. |
Plantes vasculars |
Dictamnus | Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible” |
Etimològic |
Dictamnus albus | Del llatí albus (blanc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Dictamnus fraxinella | Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Dictamnus hispanicus | Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya. |
Etimològic |
Didal | m. Cúpula llenyosa on s'encaixen les glans. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Digitada | Fulla. |
Plantes vasculars |
Digitalis | En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit). |
Etimològic |
Digitalis lutea | Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Digitalis obscura | Del llatí obscurus, -a, -um (obscur), pel color de la corol·la, d'un púrpura obscur, diu Linné. |
Etimològic |
Digitalis purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra), al·ludint al color de les flors. |
Etimològic |
Dioic | Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites. |
Plantes vasculars |
Dioic, dioica | adj. En una planta, té els arquegonis i els anteridis en individus diferents. Dit d'una altra manera, un sol individu només té o anteridis o arquegonis. |
Briòfits |
Diotis | Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses. |
Etimològic |
Diotis maritima | Vegeu Otanthus maritimus. |
Etimològic |
Dipcadi | Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època. |
Etimològic |
Dipcadi serotinum | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor. |
Etimològic |
Diploclamadi, diplocamadídia | Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la. |
Plantes vasculars |
Diplotaxis | Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies. |
Etimològic |
Diplotaxis erucoides | Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca. |
Etimològic |
Diplotaxis muralis | Del llatí muralis, -e (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació. |
Etimològic |
Diplotaxis tenuifolia | Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla). |
Etimològic |
Diplotaxis viminea | Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil. |
Etimològic |
Diplotaxis virgata | Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits. |
Etimològic |
Dipsacaceae (Dipsacàcies) | De Dipsacus, el gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Dipsacus | Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set. El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Dipsacus fullonum | Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana |
Etimològic |
Dipsacus pilosus | Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol. |
Etimològic |
Dipsacus silvestris | Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus. |
Etimològic |
Discolor, discolora | De dos colors o més. És oposat a concolor. |
Plantes vasculars |
Disperm | Que conté dues llavors. |
Plantes vasculars |
Distal | adj. Allunyat del punt que es pren com a base o origen (oposat a proximal). |
Briòfits |
Distal | Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base. |
Plantes vasculars |
Dístic, dística | adj. Disposat en dues rangleres oposades, com per exemple alguns fil·lidis al caulidi. |
Briòfits |
Dístic, dística | Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats. |
Plantes vasculars |
Dittrichia | Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin. El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973. |
Etimològic |
Dittrichia graveolens | Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles. |
Etimològic |
Dittrichia viscosa | Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles. |
Etimològic |
Divaricat, divaricada | Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert. |
Plantes vasculars |
Doblària | adj. Qualitat de gruixut, aplicat a un arbre o arbust. Calaceit (Matarranya) |
Etnobotànica |
Doble | adj. Gruixut. Alfara de Carles (Baix Ebre). Un arbre molt doble. |
Etnobotànica |
Doblo | adj. Doble. Gruixut. Bergús (Bages) |
Etnobotànica |
Dolichos | En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums. |
Etimològic |
Dolichos melanophthalmos | Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre. |
Etimològic |
Doronicum | Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Doronicum austriacum | Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu. |
Etimològic |
Doronicum cordatum | Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent. |
Etimològic |
Doronicum grandiflorun | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors. |
Etimològic |
Doronicum pardalianches | En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard. |
Etimològic |
Dorsal | adj. Dit de la cara inferior del fil·lidi, orientada vers la base del caulidi (oposat a ventral). |
Briòfits |
Dorsifix, dorsifixa | Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal. |
Plantes vasculars |
Dorycnium | Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics. El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així. |
Etimològic |
Dorycnium decumbens | Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes.. |
Etimològic |
Dorycnium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda. |
Etimològic |
Dorycnium pentaphyllum | Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada. |
Etimològic |
Dorycnium procumbens | Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles. |
Etimològic |
Dorycnium suffruticosum | Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit. |
Etimològic |
Dorycnopsis | De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Dorycnopsis gerardi | Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612). |
Etimològic |
Dosera rotundifolia | Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides. |
Etimològic |
Draba | Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba. |
Etimològic |
Draba aizoides | Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona. |
Etimològic |
Draba fladnizensis | Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació. |
Etimològic |
Draba muralis | De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets. |
Etimològic |
Draba nemorosa | Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques. |
Etimològic |
Draba pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació. |
Etimològic |
Draba siliquosa | Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit. |
Etimològic |
Draba siliquosa subsp. carinthiaca | Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega). |
Etimològic |
Draba tomentosa | Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen. |
Etimològic |
Drévol | adj. Vegetal trencadís. Sapeira (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Drosera | Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia. |
Etimològic |
Drosera longifolia | Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues. |
Etimològic |
Droseraceae (Droseràcies) | Del gènere Drosera. |
Etimològic |
Drupa | Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva. |
Plantes vasculars |
Dryas | Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina. |
Etimològic |
Dryas octopetala | Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors. |
Etimològic |
Durieua | Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria. |
Etimològic |
Durieua hispanica | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie. |
Etimològic |