Estudis de flora i vegetació del Moianès i àrees properes

El Moianès i àrees properes constitueixen un territori d’entitat geogràfica important de més de 600 quilòmetres quadrats de superfície. Forma part de les àrees de la geografia catalana menys conegudes des del punt de vista dels estudis de flora i vegetació, fet motivat pel seu baix desnivell altitudinal, relleu poc abrupte i homogeneïtat de substrats. Malgrat això, les primeres prospeccions al territori ens van donar indicis de la seva riquesa florística i de la presència d’elements en el seu paisatge vegetal d’elevat interès, com són les comunitats pradenques, molt diversificades i riques en espècies, i les comunitats forestals caducifòlies de caràcter eurosiberià, que fan illots notables en una situació corològicament molt extrema. Entre aquestes, destaquen els boscos caducifolis mixtos humits de l’aliança Carpinion, amb una remarcable entitat ecològica i florística. En la present memòria pretenem catalogar i documentar de forma exhaustiva la diversitat vegetal d’aquesta àrea, contextualitzant-la en l’estat de coneixements i tecnologies actuals, i descriure florísticament i tipològicament els elements més singulars i interessants del seu paisatge vegetal. En aquest segon apartat, hem focalitzat els esforços en aquelles comunitats més interessants i en analitzar-les de forma comparativa a diferents escales mitjançant tècniques d’anàlisi numèrica multivariant. En el cas dels boscos caducifolis, ens hem centrat sobretot en l’aliança Carpinion, i n’hem estudiat l’entitat i la diversitat a tres nivells geogràfics diferents: nivell local (Moianès), escala mitjana (àrea pirinenca) i escala regional àmplia (sud-oest europeu). En l’apartat de la flora, com a resultats principals destaquem la catalogació de 1490 tàxons diferents (entre espècies i subespècies). Entre ells, sobresurt un conjunt notable de tàxons en situació de límit de distribució, de gran interès corològic i que hi fan poblacions molt reduïdes (Blechnum spicant, Melica nutans, Allium pyrenaicum, Plantago argentea, Asperula laevigata...). També és remarcable la presència de diversos tàxons considerats molt rars a Catalunya (Carex grioletti, Carpesium cernuum, Dictamnus albus...), alguns catalogats com a amenaçats en aquest mateix àmbit geogràfic (Salvia valentina, Linaria oblongifolia subsp. aragonensis, Erica vagans...). El treball també ha donat dades taxonòmiques i corològiques referents a grups taxonòmicament complexos, alguns d’ells força diversificats al territori (Hieracium). En l’apartat de l’estudi de la vegetació, hem detectat una elevada diversitat de comunitats pradenques, ben delimitades i caracteritzades florísticament i ecològicament. D’aquestes, dues associacions no eren conegudes del territori. Per una banda les pastures terofítiques calcícoles de caràcter lleugerament ruderal, i per l’altra, els prats de caràcter oromediterrani, d’elevat interès biogeogràfic. El treball també posa èmfasis en la necessitat d’una gestió conservativa per aquestes comunitats, donat el seu significat en el conjunt de la diversitat vegetal del territori. Per altra banda, l’estudi dels boscos mesòfils revela, en primera instància, l’ interès biogeogràfic del territori d’estudi com a refugi meridional de representants de tres aliances de boscos mesòfils (Carpinion, Fagion i Quercion roboris). Els primers hi estan molt ben constituïts, generant un grup cohesionat tan a nivell local com en el marc pirinenc. L’entitat d’aquests boscos reforça la idea de descriure’ls com a una associació independent dins l’aliança (Lilio-Aceretum), amb una distribució lligada al territori ausosegàrric oriental i l’àrea pre-pirinenca meridional. A nivell pirinenc, l’estudi ha permès separar de manera clara i consistent set grups més dins dels boscos caducifolis mixtos. A nivell del sud-est europeu, aquests boscos han mostrat una entitat florística clara malgrat trobar-nos al límit meridional de la seva distribució. Manifesten, però, un caràcter intermedi, amb vincles florístics clars amb els boscos caducifolis veïns (del Quercion roboris, Quercion pyrenaicae, Quercion pubescenti-petraeae i Alnion incanae), lligat a la seva situació intermèdia en els principals gradients ecològics. La seva diversificació s’explica en primera instància per una segregació florística de base biogeogràfica (àrea pirinenca versus àrea cantabro-atlàntica). Sintaxonòmicament, les anàlisis donen suport a una subaliança de caràcter atlàntic (Polysticho-Corylenion) i una altra de caràcter montà (Corylo-Populenion). L’aliança Tilio-Acerion, en canvi, no ha mostrat una segregació clara, fet que indica, entre altres coses, una mala caracterització lligada a una situació biogeogràficament extrema.